Bases del sorteig


1.- El sorteig es realitzarà el divendres 23 de març del 2007 a l’Espai Jove Boca nord durant el transcurs dels actes de celebració del dia internacional de la dona.
2.- Per poder participar cal enviar un e-mail amb totes les respostes i afegir el nom, cognom i número de document acreditatiu. Només tindrà validesa un correu per persona.
3.- Els e-mails que entraran al sorteig seran aquells on totes les respostes siguin les correctes.
4.- L’admissió de correus es tancarà a les 21h del divendres 23 de març.
5.- El guanyador/a haurà de recollir personalment les entrades en el mateix moment del sorteig, en cas d’absència es repetirà el sorteig. Imprescindible presentar el document acreditatiu.
6.- L’organització es reserva el dret de resoldre de la manera que consideri més adient qualsevol circumstància no prevista a les bases.
7.- La participació en el concurs implica l’acceptació de les bases.

dimecres, 7 de març de 2007

Barbara McClintock



( Hartford, EUA 1902 - Huntington 1992 ) fou una botànica, genetista i professora universitària nord-americana guardonada amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1983.
Durant la seva estada a Cornell inicià la seva recerca sobre la identificació dels cromosomes del blat de moro i la descripció d'elements genètics mòbils en ells. La seva recerca li va permetre descobrir que els gens poden canviar de posició dins els cromosomes mitjançant un intercanvi físic, procès anomenat recombinació genètica, el que va suposar una important troballa de cara a comprendre els processos hereditaris. Durant la seva estada a la Univeristat de Missouri va continuar els seus estudis sobre el blat de moro mitjançant l'expossició a raigs X.
L'any 1951 va aconseguir demostrar empíricament la recombinació però la comunitat científica nord-americana no la prengué seriosament, sobretot per la seva condició de dona. Els seus postulats eren innovadors en aquells moments, un moment en el qual es creia que els gens eren entitats fixes dins els cromosomes i, per tant, incapaços de moure's. Tot i aquesta negativitat per part de la comunitat científica McClintock continuà desenvolupant la seva recerca en aquest camp fins als últims anys de la seva vida. Durant la dècada del 1970 començà la revalorització de la seva recerca, sobretot gràcies als avanços tècnics de la genètica, i per tant la utilització de la recombinació no nomès al blat de moro.
L'any 1983 fou guardonada amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia pels seus descobriments dels elements genètics mòbils

Anaïs Nin



(Neuilly, 21 de febrer de 1903 - Los Angeles, 14 de gener de 1977) va ser una escriptora franco-americana d'ascendència cubano-catalana i danesa coneguda pels seus diaris, que va escriure des dels dotze anys i que comprenen un període de quaranta anys. La versió no censurada dels seus diaris només es va publicar després de la seua mort i la del seu espòs.
Va nàixer a Neuilly-sur-Seine després de la separació dels seus pares. Sa mare va traslladar-se tot seguit a Nova York amb la seua filla i dos fills més. L'any 1923, va casar-se amb Hugh Parker Guiler. L'any següent s'instal·len a París on Guiler va proseguir la seua carrera bancària. Nin se submergeix en l'escriptura, en col·laboració amb altres autors com ara D.H. Lawrence. Va explorar també el terreny de la psicoteràpia, estudiant principalment amb Otto Rank, un deixeble de Jung.
És també apreciada per les seues obres eròtiques. Abans que ella, molt poques dones s'havien endinsat en aquest terreny literari. Nin, enfrontada en els anys 1940 a seriosos problemes financers, redacta les novel·les del Delta de Venus per un dòlar la pàgina. El seu estil, escandalosament explícit per a la seua època, posa l'accent particularment sobre la bisexualitat femenina, orientació sexual vers la que la mateixa Nin era molt tolerant.
Nin va ser amiga i amant de moltes figures literàries importants, com ara Henry Miller, Antonin Artaud, Edmund Wilson, Gore Vidal, James Agee i Lawrence Durrell.
Nin mantenia també, una relació incestuosa amb son pare des de molt curta edat. De fet, en moltes de les seues novel·les es fa palesa aquesta fascinació per son pare el pianista Joaquim Nin, pel qual va sentir una profunda passió.
L'any 1973 va rebre el doctorat honoris causa del Philadelphia College of Art. Va ser elegida per a l'Institut Nacional de les Arts i les Lletres en 1974. Va morir de càncer a Los Angeles, Califòrnia, el 14 de gener de 1977

Clara Campoamor



(Madrid, 1888 - Lausanne, 1972)
Conocida como "la sufragista española", la apasionante vida de Clara Campoamor cubre una serie de etapas en la lucha por la emancipación y liberación de la mujer en la historia moderna de España.Nacida en el seno de una modesta familia, de origen montañés, su esfuerzo y trabajo la llevó a licenciarse en derecho, a sus treinta y seis años y a ejercer esta profesión, en la destacó junto a su compañera Victoria Kent.
Es la primera mujer que interviene ante el tribunal Supremo. En mayo de 1931 es elegida secretaria de actas de la Asociación Española de Derecho Internacional y a partir de 1932, una vez aprobada la Ley de Divorcio en las Cortes - debate parlamentario en el que intervino intensamente -dedicó la mayor parte de su actividad a este tipo de causas, llevando adelante dos casos muy célebres en aquellos años : el divorcio de la escritora Concha Espina, de su marido Ramón de la Serna y Cueto, y el de Josefina Blanco, esposa del gran escritor don Ramón María del Valle-Inclán.
España se convertía así en la primera nación latina que otorgaba igualdad de derechos al hombre y a la mujer

divendres, 2 de març de 2007

Frida Kahlo


Kahlo, Frida (1907-1954), pintora mexicana que realizó principalmente autorretratos, en los que utilizaba una fantasía y un estilo inspirados en el arte popular de su país. Hija del fotógrafo judioalemán Guillermo Kahlo, Frida nació en Coyoacán, en el sur de Ciudad de México. A los 16 años, cuando era estudiante en la Escuela Nacional Preparatoria de esta ciudad, resultó gravemente herida en un accidente de camión y comenzó a pintar durante su recuperación. Tres años más tarde le llevó a Diego Rivera algunos de sus primeros cuadros para que los viera y éste la animó a continuar pintando. En 1929 se casaron. Influida por la obra de su marido, adoptó el empleo de zonas de color amplias y sencillas plasmadas en un estilo deliberadamente ingenuo. Al igual que Rivera, quería que su obra fuera una afirmación de su identidad mexicana y por ello recurría con frecuencia a técnicas y temas extraídos del folklore y del arte popular de su país. Más adelante, la inclusión de elementos fantásticos, claramente introspectivos, la libre utilización del espacio pictórico y la yuxtaposición de objetos incongruentes realzaron el impacto de su obra, que llegó a ser relacionada con el movimiento surrealista. Sus cuadros representan fundamentalmente su experiencia personal: los aspectos dolorosos de su vida, que transcurrió en gran parte postrada en una cama, son narrados a través de una imaginería gráfica. Expresa la desintegración de su cuerpo y el terrible sufrimiento que padeció en obras como La columna rota, en la que aparece con un aparato ortopédico de metal y con el cuerpo abierto mostrando una columna rota en lugar de la columna vertebral. Expuso en tres ocasiones. Organizó las exposiciones de Nueva York de 1938 y de París de 1939 a través de sus contactos con el poeta y ensayista surrealista francés André Breton. En abril de 1953 expuso por primera vez en la galería de Arte Contemporáneo de Ciudad de México. Un año después murió. El matrimonio Kahlo-Rivera fue miembro del Partido Comunista Mexicano. El día de su entierro, el féretro de Frida fue cubierto con la bandera del partido, un hecho que fue muy criticado por toda la prensa nacional. Su casa de Coyoacán fue transformada en Museo y lleva su nombre.

Bertha Sophie felicitas, baronesa von Suttner


El 1905 Bertha von Suttner rep el Premi Nobel de la Pau. Aquesta escriptora i activista fou la primera dona a obtenir-lo, quatre anys després que s’instituís.El nom de Bertha von Suttner va unit al títol de la seva novel.la Die Waffen nieder! (Deposeu les armes!), publicada el 1889 i que va esdevenir un best-seller. Encara que no s’ha traduït al català, la recepció de la novel.la a Catalunya fou primerenca ja que el 1906 va ser traduïda al castellà i publicada per una editorial barcelonina, Henrich i Cia. Des d’aleshores ha tingut nombroses reedicions per diferents cases editores catalanes, entre les que destaquen Sopena i Mateu.
Die Waffen nieder! tenia com a objectiu principal contribuir a aturar les guerres, tot mostrant-ne les causes, els horrors i les conseqüències. Així ho explica Bertha von Suttner en rememorar la seva redacció: “En principi, havia decidit escriure una narració sobre una dona jove que perdia el seu espòs en el camp de batalla i com a conseqüència condemnava la guerra decididament, al mateix temps que jo mateixa ho vaig anar fent. (...) Mentre em dedicava a recollir el material necessari per escriure aquesta narració curta, el tema va arribar a agafar unes proporcions tals i va esdevenir una preocupació tan important per a mi, que en lloc de la novel.leta que tenia planificada, va resultar una novel.la en dos volums. (...) Armada amb material documental, estava en condicions de construir la meva història sobre fonaments històrics i de desenvolupar un argument el tema central del qual fos una dura campanya contra la guerra. I quan vaig escriure la paraula “Finis” a la darrera pàgina del manuscrit i el títol Deposeu les armes! a la primera, vaig sentir que estava preparada per dur a terme alguna cosa per una causa que m’era tan estimada. Estava armada per a la batalla!”
Deposeu les armes! presenta amb intens realisme la vida al front i a la reraguarda. S’hi denuncia la ideologia militarista, l’associació d'heroisme amb virilitat i el suport que l’Església dóna a la violència bèl.lica. La seva protagonista, Martha Tilling, alter ego de Bertha von Suttner, pren la determinació de lluitar per la pau, tal com ho va fer l’escriptora. Bertha von Suttner coneixia bé la mentalitat militarista i els vincles entre el nacionalisme exacerbat i l’imperialisme i la guerra. Tot i no abandonar mai una visió elitista i idealista del món, va comprendre que només el diàleg i el combat contra el conservadorisme, el racisme i el culte a l’heroi podia deturar les guerres. Va fer seves les causes del pacifisme, la lluita contra l’antisemistisme i la defensa dels drets de les dones, a les quals veia com les portadores dels valors –ella parlava del seu sentit comú- que podien acabar amb les guerres.
Va ser fundadora de les associacions pacifistes més destacades del seu temps, va participar en els Congressos per la Pau celebrats dins i fora d’Europa, va fundar periòdics, va escriure innombrables articles, dictar conferències per tota Europa i Nord Amèrica, a més de deixar una dilatada obra com a escriptora de novel.les i assaigs.La seva visió de com s’havia d’encarar la defensa de la pau es basa en la convicció que calia crear organitzacions pacifistes fortes i supranacionals, que la negociació i l’arbitratge de tribunals internacionals podrien donar solucions als conflictes i que el veritable “heroi” era qui defensava la pau i no el soldat o el militar.

Virginia Apgar


Todo el personal sanitario conoce el test de Apgar para la valoración del bienestar y la salud de los bebés cuando nacen, pero pocas personas saben que hace referencia a una médica anestesióloga norteamericana que lo publicó en 1953. Virginia Apgar fue la primera especialista en anestesiología, y en 1949 la primera mujer catedrática de anestesiología y primera catedrática de la Columbia University. Preocupada por los métodos de valoración de la salud al nacimiento, propuso el test que lleva su nombre y que sigue utilizándose en nuestros días.Aunque inicialmente el test de Apgar tomó el nombre de su creadora, cuando la prueba se hizo habitual, se asignaron nombres a las variables que medía, para formar el acrónimo APGAR: Apariencia (color); Pulso (ritmo cardíaco); Gesto o mueca (respuesta a estimulación); Actividad (tono muscular); Respiración. Esto, de alguna manera, invisibilizó a Victoria Apgar tras unas letras.
La Dra. Virginia Apgar nació en Westfield, New Jersey, el 7 de junio de 1909, hija de Charles Apgar y Helen Clarke. Entró a la Escuela de Medicina de Columbia en Nueva York en Septiembre de 1929. No contaba con grandes recursos económicos, lo que sumado a la crisis de los años 30, hizo que se graduara en 1933 con una deuda de 4.000 dólares (de esa época). Se inició en la cirugía con éxito pero, pensando que ser mujer no le ayudaría mucho en esa especialidad, decidió cambiarse a anestesia y específicamente a la anestesia obstétrica, siendo sus maestros Ralph Waters, en Wisconsin; y Emery Rovenstine, en New York. Su éxito, por lo tanto, tuvo bases sólidas. Junto a su labor profesional, la Dra. Apgar tuvo como aficiones la música, llegando a ser intérprete de música de cámara y luthier. Su otra gran afición fue la filatelia. Murió a los 65 años en New York, el 7 de agosto de 1974. En octubre de 1994 el Servicio Postal de USA emitió un sello en su honor y, en noviembre de 1995, la Dra. Apgar ingresó al Salón de la Fama de Seneca Falls, NY.

Mari Pepa Colomer


Va ser la primera dona pilot de l’aviació catalana (i de l’estat espanyol), tot obtenint el títol el 19 de gener de 1931. El seu primer treball aeri va ser la realització –els diumenges al matí– dels populars bateigs de l’aire a l’Aeròdrom Canudas. Aquells vols d’iniciació eren un reclam per a molta gent, delerosa de sentir les sensacions que provocaven el poder pujar en un d’aquells aparells. Mari Pepa s’entrenava cada setmana de manera regular i metòdica. Aprofitava totes les ocasions per aprendre més i el juliol de 1935, la Dirección Estatal de Aviación Civil li concedia el títol de professora de pilotatge.
Mari Pepa Colomer i altres pilots crearen, l’any 1936, la primera Cooperativa de Treball Aeri i l’Escola Catalana d’Aviació. Pocs mesos després esclatava la Guerra Civil Espanyola i Mari Pepa –com tots els altres pilots– fou mobilitzada.
El Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya la va facultar com a auxiliar de primera categoria del Servei Aereonàutic, ara també militaritzat. Tot i que les seves tasques prioritàries van ser de formació de nous pilots per a l’Exèrcit Popular, va arribar a fer proves de llançament de bombes. També va ser pilot d’ambulància aèria, servei que es feia amb un avió “Dragón”, al Front de l’Aragó, tot recollint ferits i portant-los a Barcelona. Va arribar a fer fins a tres viatges diaris d’anada i tornada.
Amb la desfeta republicana emprengué el camí de l’exili juntament amb qui havia estat el seu professor i amb qui es casaria poc després, l’extraordinari pilot Josep Maria Carreras. Residiren primer a França i ben aviat a Anglaterra on ell treballaria com a pilot privat de Lord Baeverbrook, ministre de l’aire de Churchill. Mari Pepa no tornaria a volar i a la pregunta del per què sempre ha respost : ‘perquè no hi havia feina per a mí’. Avui en dia encara viu a Anglaterra.

Matilde Ucelay


Primera mujer que consigue el título de arquitecto en España. Matilde nace en 1912. Perteneciente a un familia abierta y liberal, estudia el bachillerato en el Instituto Escuela, donde coincide con otras importantes mujeres de su generación como Jimena Menéndez Pidal o Ángeles Gasset. En su casa, de niña, se vive un ambiente de interés por las bellas artes y la literatura. Su padre es aficionado a la música, sobre todo a la ópera, donde acuden todos juntos. Su madre, autodidacta, colabora con Federico G. Lorca en teatro de ensayo. Se mueven en el ámbito intelectual y progresista madrileño de los años 20. Matilde, desde el colegio, es brillante en sus estudios. Decide estudiar arquitectura, con firme vocación, en un momento en el que no existen arquitectas en España. Pero a ella eso no le importa, ni tampoco la duración de la carrera que entonces es de siete años, incluidos los Ingresa con diecinueve años en la Escuela y termina con veintitrés ya que, junto con D. Fernando Chueca Goitia del que es amiga y compañera, realiza dos cursos en uno. Es alumna, entre otros, de D. Modesto López Otero. Matilde acaba arquitectura el 15 de julio de 1936, unos días antes de que estalle la guerra civil. Como es la primera mujer que consigue el título de arquitecto en España,- sus compañeros le brindan un homenaje en el Colegio de Arquitectos, al que asiste Amós Salvador, Ministro de la Gobernación, así como otras destacadas figuras de la República. Después de la guerra, se traslada a Madrid y es allí donde realiza sus obras iniciales, que al principio son firmadas por compañeros. La primera de ellas consiste en la remodelación de su casa de vacaciones en La Granja, a la que todavía sigue acudiendo en verano. Poco a poco le van llegando más encargos, sobre todo de viviendas unifamiliares. Su primeros clientes eran extranjeros... "Se conoce que los españoles no se fiaban de mí..." Ha realizado en total 114 proyectos a lo largo de una vida profesional de más de 50 años, entre los que destacan además un de gran número de viviendas, edificios industriales y laboratorios, tanto en Madrid como fuera de la ciudad. Su obra más querida, un chalet construido en Palma de Mallorca.

dimecres, 28 de febrer de 2007

Zenobia Camprubí




Zenobia Camprubí Aymar, nacida en la localidad catalana de Malgrat de Mar en 1887, contrajo matrimonio con Juan Ramón Jiménez en 1916, convirtiéndose desde ese momento y hasta su fallecimiento, 40 años más tarde, en compañera inseparable y decisiva colaboradora del poeta en todos sus proyectos literarios.
Única hija de una familia culta y adinerada, su madre portorriqueña y su padre catalán se casaron en Puerto Rico, país al que ella estaría unida toda su vida. Después de la boda, la pareja se instala en Barcelona. Allí nace Zenobia.
A los nueve años, viaja a Estados Unidos con su madre, lugar en el que residirá hasta 1909. Por eso, cuando regresa a España, la llaman «la americanita». Allí había comenzado sus estudios universitarios en Columbia, asistido a actividades culturales y clubes de mujeres. Había entrado en contacto con el feminismo americano, había viajado sola, había leído a los clásicos españoles e ingleses y había seguido un curso sobre literatura.
Desde su adolescencia, empezó a escribir cuentos en castellano y en inglés, y a desarrollar sus dotes literarias. Pronto se interesa por la obra del poeta y pensador indio Rabindranath Tagore, a quien traduce al inglés.
Entre 1909 y 1910 estuvo en La Rábida. Allí improvisó una escuela para enseñar a los niños de la aldea, escribió artículos que envió a diversas revistas norteamericanas y, sobre todo, se aficionó a la poesía popular española.
Desde 1910 Zenobia vivió en Madrid. Allí se relacionó fundamentalmente con norteamericanos, ya que le angustiaba no poder moverse sola con libertad, hasta que conoció a Susan Huntington, que dirigía el Instituto Internacional de señoritas, donde se alojaban extranjeros que asistían a los cursos de verano que se organizaban.
Asistió a numerosas conferencias, pero sólo podía hacerlo acompañada de un matrimonio norteamericano, los Byne. Este matrimonio organizaba fiestas y en ellas escuchó hablar de un arisco y extraño poeta huésped de la residencia que se quejaba del ruido, pero que pegaba el oído a la pared cuando oía la risa de Zenobia, a la que entonces no conocía. Zenobia conoció a Juan Ramón Jiménez en 1913, en una de esas conferencias celebradas en la Residencia donde él trabajaba.
En 1916 se casa con el poeta (diez años mayor que ella) en Nueva York. A partir de este momento, la vida de Zenobia se centró en dos aspectos: llevar adelante actividades socialmente comprometidas (en 1919, por ejemplo, funda en Barcelona la asociación "La Enfermera a Domicilio”, una especie de servicio social clínico sin fines lucrativos) y apoyar a su esposo (será su traductora, correctora de estilo, secretaria, agente…). Su ambición no residía en la literatura, sino en alcanzar un ideal e hizo de Juan Ramón Jiménez una razón de su vida.
Se puso al frente de pequeños negocios que compensaran los problemas económicos del matrimonio, templó el ánimo de su marido, alentó su pluma… y sorteó problemas tan importantes como abandonar España dignamente tras el estallido de la Guerra Civil. En agosto de 1936 el matrimonio inicia un periplo en el que recorrerán Cuba, Estados Unidos, Buenos Aires y Puerto Rico, donde Zenobia trabajó como profesora en la Universidad de Río Piedras. En 1951 se somete a una operación de cáncer en Boston. En 1954 se instalan en Puerto Rico, porque Juan Ramón no soporta los EE. UU. Zenobia no sólo deja atrás una vida intelectualmente interesante, sino también la posibilidad de someterse a un buen tratamiento en caso de que reaparezca la enfermedad, cosa que ocurre.
Zenobia Camprubí está considerada como una de las primeras grandes feministas de España, miembro destacado del Lyceum Club Femenino junto a Victoria Kent, desde el que reivindicó constantemente una mayor presencia de la mujer en todos los ámbitos de la sociedad. Entre sus muchas iniciativas de carácter humanitario, destacaron varias campañas a favor de los niños españoles víctimas de la Guerra Civil, realizadas desde su residencia en Nueva York.
De su actividad en el mundo de las letras, sobresalen las primeras traducciones al castellano de la obra de Rabrindranat Tagore y su constante difusión de la cultura y la lengua españolas, especialmente en los ambientes literarios de Estados Unidos, desde su puesto de profesora en la Universidad de Maryland. Zenobia morirá el 28 de octubre de 1956, dos días después de que su esposo recibiera el Premio Nobel de Literatura.

La bella Dorita




María Yánez, la Bella Dorita, nació el día 23 de febrero del año 1901 en el pueblo de Cuevas de Almanzora, en la provincia de Almería. Muy joven se trasladó toda su familia a Barcelona y las necesidades de su numerosa familia la llevaron a trabajar en una fábrica de juguetes y mas tarde en un taller de bordados.Muy jovencita, a los 15 años se fugó con el primero de sus tres maridos, se presentó con 17 años a un concurso de belleza que se celebraba en el Royal Cabaret y que cambiaría su vida porque muy pronto se iniciaría en ese mismo local en el espectáculo. Más tarde se traslada a otro local, El Molino, ya con el nombre que llevaría durante toda su vida artística, la Bella Dorita y allí haría famosas canciones como El tren, La pulga, La vaselina o Fumando espero.A la Bella Dorita la podemos considerar como la reina del Paralelo barcelonés, sobre todo en los años de su máximo esplendor, cuando fue comparada a veces con Mae West, entre otras cosas porque utilizaba como nadie el doble sentido en la actuación, pero nunca la vulgaridad.La Bella Dorita, que se había retirado en los años sesenta falleció el 24 de junio de 2001 a la edad de 100 años.

Montserrat Vidal i Barraquer


Aquesta fotògrafa aficionada era la neboda del cardenal Vidal i Barraquer. Va créixer en un ambient familiar molt interessat en la fotografia i, de fet, li van regalar la primera càmera quan només tenia deu anys. Va estudiar fins als 18 al col·legi del Sagrat Cor i mai no es va casar, però es va fer càrrec dels set germans que tenia més petits que ella, de les finques i del patrimoni familiar. Vivia entre Barcelona i Reus, on captava amb les seves cameres Leica els paisatges dels camps i del mar de Tarragona. Tenia predilecció per treballar temes d'aire costumista, com ara les feines de la mar o les festes populars. Més tard, es dedicà sovint a fer fotos de concerts. En canvi, no li agradava retratar l'entorn familiar. A mitjan anys cinquanta es va fer sòcia de l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya; era una de les primeres dones que en va formar part. Sempre anava amb dues o tres càmeres preparades i a punt per fer fotos. Treballava en blanc i negre, ja que mai no va sentir gaire interès per la fotografia en color. Tenia laboratori propi a casa per revelar les fotos. La seva col·lecció de negatius arriba a uns 18.000. Va continuar fent fotos fins a noranta anys.

dilluns, 26 de febrer de 2007

Rigoberta Menchú



Activista de los derechos humanos de Guatemala (Chimel, Uspatán, 1959 -). Rigoberta Menchú nació en una numerosa familia campesina de la etnia indígena maya-quiché. Su infancia y su juventud estuvieron marcadas por el sufrimiento de la pobreza, la discriminación racial y la violenta represión con la que las clases dominantes guatemaltecas trataban de contener las aspiraciones de justicia social del campesinado.
Varios miembros de su familia, incluida su madre, fueron torturados y asesinados por los militares o por la policía paralela de los «escuadrones de la muerte»; su padre murió con un grupo de campesinos que se encerraron en la embajada de España en un acto de protesta, cuando la policía incendió el local quemando vivos a los que estaban dentro (1980).
Mientras sus hermanos optaban por unirse a la guerrilla, Rigoberta Menchú inició una campaña pacífica de denuncia del régimen guatemalteco y de la sistemática violación de los derechos humanos de que eran objeto los campesinos indígenas, sin otra ideología que el cristianismo revolucionario de la «teología de la liberación»; ella misma personificaba el sufrimiento de su pueblo con notable dignidad e inteligencia, añadiéndole la dimensión de denunciar la situación de la mujer indígena en Hispanoamérica
Es Embajadora de Buena Voluntad de la UNESCO y ganadora del Premio Nobel de la Paz y el Premio Príncipe de Asturias de Cooperación Internacional.
El 12 de Febrero de 2006 anunció que se postularía para la presidencia en las elecciones de presidenciales de Guatemala de 2007. De resultar electa, sería la primera mujer en ocupar el cargo en su país, la primera indígena en América Latina después del mexicano Benito Juárez y el actual presidente bolviano Evo Morales, también sería la segunda premio nóbel del mundo en ocupar la presidencia de una nación

Montserrat Roig



Llicenciada en Filosofia i Lletres. Escriu novel·les i contes, que va alternant amb reportatges i articles periodístics, i presenta i dirigeix diversos programes de televisió, mitjà en el qual excel·leix com a entrevistadora, sobretot d'escriptors de generacions precedents. El 1970 guanya el premi Víctor Català amb el recull de narracions Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen. La seva segona novel·la, El temps de les cireres, que reprèn el fil d'alguns dels personatges de la primera, Ramona, adéu, guanya el premi Sant Jordi de 1976. El 1977 obté un important ressò amb un rigorós llibre documental sobre Els catalans als camps nazis, que aporta dades inèdites sobre l'Holocaust i que és guardonat amb el premi de la Crítica Serra d'Or (1978). Publica L'agulla daurada, premi Nacional de Literatura Catalana (1986), després d'una estada de dos mesos, convidada per Edicions Progrés de Moscou per elaborar un ampli reportatge sobre el setge de Leningrad durant la Segona Guerra Mundial. Fa també de columnista de la premsa diària en diferents mitjans i es vincula públicament a la lluita per la condició de la dona. Va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i, del 1989 al 1990, va ser vicepresidenta de la Junta Territorial del Principat de Catalunya.

Dolores Ibárruri



Membre del Comitè Central del partit des de el 1930, escriu des de el 1931 en el 'Mundo Obrero'. Reescollida membre del Comitè Central durant el IV Congrés del partit el 1932. Es aleshores empresonada, com ja ho havia estat abans i tornaria a estar-hi, per les seves proclames revolucionàries i la seva participació en les lluites obreres del moment.Es converteix en la figura més popular del P.C.E. durant 1935-39 per la seva facilitat per a la oratòria i per la seva involucració personal en les lluites obreres i populars: com a diputada per Astúries el 1936 es tanca en el pou junt amb els miners en vaga; no dubta en plantar-se al carrer en els suburbis madrilenys amb les famílies pobres desnonades injustament.El seu famós discurs parlamentari del 16 de juny del 1936 en el que denuncia les maquinacions feixistes pel cop d'estat amb la complicitat dels militars i el capital és una predicció del que succeiria un mes després.Al produir-se la sublevació feixista La Pasionaria comença una titànica activitat de propaganda republicana al front o a nivell internacional com el discurs a París del 1936 amb les célebres frases de guerra i encoratjament 'más vale morir de pie que vivir de rodillas' o el famós 'No pasarán'. Serà escollida Sotspresidenta de les Corts el 1937. La seva figura serà cantada per poetes com Nicolás Guillén, Machado, Alberti o Miguel Hernéndez.Encara n'hi ha certa controvèrsia en el paper que jugà en la resistència republicana però sembla acreditat que fins l'últim moment defensava la causa de la no rendició.S'exilia a la URSS i accedeix a la Secretaria General del Partit el 1942. El 1960 durant el VI Congrés del P.C.E. dimiteix i és nomenada presidenta del partit. Des de 1956 el cap efectiu del partit serà Santiago Carrillo i la Pasionaria va avalar la línia de reconciliació nacional proposada per aquell.El 1977 torna a l'Estat Espanyol després de 38 anys d'exili. Torna a ser reescollida per Astúries com a diputada malgrat la seva escassa aportació a la constitució borbònica d'avui en dia. El 1983 participa en la minifestació de solidaritat amb les Mares de la Plaza de Mayo. Va morir a Madrid el 1989.

Gerda Taro



Gerda Taro murió como consecuencia del aplastamiento que la mitad inferior de su cuerpo sufrió en la batalla de Brunete en julio de 1937, cuando se hallaba en el estribo del coche del general Walter, que fue arrastrado por un tanque republicano. Estaba a punto de cumplir veintisiete años.
El periódico francés "Ce Soir", para el que trabajaba, daba así la noticia:
"Ce Soir, 28 juillet 1937. Notre reporter photographe Mlle. Taro a été tuée près de Brunete où elle avait assisté à la bataille. Un tank républicain tampona la voiture sur le marchepied de laquelle elle était montée pour quitter le village tombé aux mains des insurgés."
Su verdadero nombre era Gerda Pohorylle, había nacido en Stuttgart ( Alemania ) el 1 de Agosto de 1910, llegó a España, en plena Guerra Civil española, al poco tiempo de comenzar ésta.
Su obra fotográfica es poco conocida.
Una de las dificultades con la que nos encontramos es que, al igual que gran número de mujeres, Gerda Taro es conocida por ser la "compañera de", en este caso de Robert Capa.
Este fotógrafo de reconocido prestigio a nivel mundial, es quien ha acaparado toda la atención de los estudiosos.
Además, dado que compartían sus cámaras fotográficas, las imágenes realizadas por Gerda son aún más difíciles de identificar.
Vaya desde estas páginas, al agradecimiento, el reconocimiento y el respeto por el trabajo de esta mujer que, como otras muchas personas, tomaron partido y defendieron, incluso con su vida, la justicia, el progreso y la democracia en un momento crítico de la historia de Europa y en especial de España.

dijous, 22 de febrer de 2007

Frederica Montseny Travessa


A Frederica Montseny, Barcelona encara no li ha fet l'homenatge que es mereix, a pesar que ha estat una de les dones més emblemàtiques del nostre segle XX i, a pesar que, fins al 1939, la major part de la seva vida la va desenvolupar a Barcelona. Va ser "La première femme ministre de l'Europe", com commemora l'Allée Frederica Montseny que Toulouse li va dedicar després de la seva mort, ocorreguda a França a principis del 1994. Barcelona només ha donat únicament el seu nom a uns jardins Frederica Montseny, al Guinardó. La vida d'aquesta dona, a qui els més íntims deien La Leona, va entreteixir-se a l'entorn dels quatre pilars que no la van abandonar mai: la grandesa desmesurada de les seves accions en una Espanya on la lluita de classes es va viure a mort; el patiment dels moments difícils, sobretot arran d'un exili especialment traumàtic per a les dones; les contradiccions immenses que va saber assumir i que li van costar freqüentment la censura, fins i tot dels seus, i la defensa mítica i aferrissada d'una utopia llibertària en la qual sempre va creure. Frederica és gran entre les més grans, per alguns dels seus biògrafs va ser la militant més impetuosa i exultant de la segona república espanyola. Les seves opcions polítiques, arriscades sempre, a la clandestinitat o al descobert, van portar-la a acceptar càrrecs de direcció, primer a la CNT, després a la FAI i en el govern republicà ja durant la guerra civil. A més de líder destacada va ser una escriptora molt prolífica en multitud de gèneres literaris. Articles, novel·les, tríptics, autobiografia i memòries.

Margarita Xirgu


Molins de Rei, España, 1888 - Montevideo, 1969 Actriz española. Trabajó en numerosas compañías de teatro de aficionados antes de iniciar su trabajo como profesional en el teatro Romea de Barcelona, donde Margarita Xirgu (Margarida Xirgu en catalán) enseguida destacó por su extraordinario talento.
Muy pronto se ganó a la crítica barcelonesa. Su ductilidad como actriz le permitía adaptarse a todos los géneros, desde el vodevil (La Xocolatera) a la tragedia (La dama de las camelias, de Dumas, Maria Rosa, de Àngel Guimerà o Salomé de Wilde).
En 1914 se trasladó a Madrid. El éxito en la escena castellana le llega de la mano de Pérez Galdós, del que estrenó Marianela (1878). Su época más brillante fueron los años en los que estuvo al frente de la compañía del Teatro Español, donde representó a los más destacados dramaturgos españoles y extranjeros. Entre sus interpretaciones más memorables destacan Divinas palabras (1920) de Valle Inclán, La sirena varada de Alejandro Casona, Santa Juana (1923) de Bernard Shaw, y La hija de Jorio (1904) de D'Annunzio.
Sus montajes de los clásicos del siglo de oro modernizaron la escena española, de donde hizo desaparecer el exceso de elementos realistas y la concha del apuntador. Su instinto dramático y su gusto por el riesgo la llevaron a apostar por los nuevos autores. Entre ellos, destaca Federico Garcia Lorca, del que puso en escena Mariana Pineda (1927), Yerma (1935) y Doña Rosita la soltera (1935). Ya muerto Lorca, Margarita Xirgu estrenará La casa de Bernarda Alba (1936) en Buenos Aires, en 1945.

dijous, 1 de febrer de 2007

CLARA ZETKIN


Clara Zetkin fue una de las socialistas europeas que, en los albores del siglo pasado, propuso instaurar un día en homenaje a las mujeres obreras que habían dado su vida para exigir mejores condiciones laborales. Eso fue un 8 de marzo de 1910, durante el II Encuentro Internacional de Mujeres Socialistas, realizado en Copenhague .(Mhoy) Al II Encuentro Internacional de Mujeres Socialistas asistieron más de cien delegadas de17 países. Entre ellas estaban Clara Zetkin y Kathy Duncker, en representación del Partido Socialista Alemán, quienes presentaron la propuesta de conmemorar un día internacional de la mujer. Las razones de tal propuesta eran evidentes para las mujeres socialistas. En el curso de los años anteriores a 1910, habían tenido lugar numerosas huelgas de obreras y obreros en Estados Unidos y en Europa. En 1908, por ejemplo, 40 mil costureras industriales de grandes fábricas estadounidenses se habían declarado en huelga demandando el derecho de unirse a los sindicatos, mejores salarios, una jornada de trabajo menos larga, entrenamiento vocacional y el rechazo al trabajo infantil. Clara Zetkin tuvo la visión para entender, junto a otras mujeres, como la rusa Alexandra Kollontai, cuán importante era impulsar las demandas de justicia e igualdad de las mujeres trabajadoras. Por otra parte, la organización del 8 de marzo cada año por las mujeres socialistas de todo el mundo, servía a una reivindicación fundamental, el derecho a voto. De hecho, en muchas de las primeras manifestaciones del Día Internacional de la Mujer, una de las principales demandas era el derecho a voto. Clara Zetkin fue elegida, en 1920, Presidenta del Movimiento Internacional de las Mujeres Socialistas por el gran esfuerzo que había hecho para organizar a las mujeres socialdemócratas. Entre 1891 y 1917, Zetkin estuvo a cargo de Die Gleichheit (La igualdad), importante revista -que llegó a tener 125 mil suscriptores- y órgano oficial desde 1907 de la Internacional de Mujeres Socialistas.

Su vida

Clara Zetkin nació el 5 de julio de 1857 en Wiederau, Alemania, hija de un maestro rural de Sajonia. Cursó estudios de magisterio en Leipzig, entre los 19 y 21 años, época en la que se contactó con los estudiantes y emigrantes rusos, entre quienes se encontraba Ossip Zetkin, socialdemócrata alemán. En el período de guerra de 1870-1871, Clara entró al movimiento obrero. La comuna de París y su caída, la posterior represión y la persecución a los líderes, fueron hechos duros que vivió el movimiento. Clara Zetkin se instaló por algún tiempo en Austria, después de Linz y Zurich. En el verano de 1882, Zurich recibía a un numeroso y notable número de refugiados rusos y de socialdemócratas alemanes. Pronto Clara habría de colaborar en la organización alemana. En ese mismo año se traslada a París donde se casa con Ossip Zetkin. En ese lugar conoció a Luisa Michel y a Jenny Marx. Entre 1889-1890 hay un auge que se refleja en la creación de partidos socialistas en distintos países y permite el resurgimiento de la Asociación Internacional de Trabajadores, llamada II Internacional, fundada en París en 1889, a cuyos trabajos preparatorios y fundacionistas Clara Zetkin contribuyó. En 1893 participó en el III Congreso de la II Internacional en Zurich. En 1898 Clara Zetkin y Rosa Luxemburgo se encontraron en el Congreso del Partido Socialdemócrata en Stuttgart y al año siguiente volverían a trabajar en común en Hannover. Desde entonces, hasta que estalló la Primera Guerra Mundial, Clara participaría en todos los Congresos de la II Internacional. Ella se había planteado como un objetivo fundamental la organización del movimiento de mujeres socialdemócratas. En 1920 fue elegida Presidenta del Movimiento Internacional de las Mujeres Socialistas. En ese mismo año visitó por vez primera a la Unión Soviética. En 1921 formó parte importante de la Dirección de la III Internacional. En 1924 fue principal dirigente del Socorro Rojo Internacional. El 20 de junio de 1933, a la edad de 76 años, murió en un sanatorio de Archangelskoje, cerca de Moscú. Su cuerpo fue sepultado en las murallas del Kremlin.

MARGARITA SALAS


Margarita Salas, bióloga molecular y académica de la lengua

Margarita Salas Falgueras nació en Canero , Oviedo. Se licenció en Ciencias Químicas por la Universidad Complutense de Madrid(1960) con la calificación de Sobresaliente. Doctora en Ciencias por la Universidad Complutense de Madrid (1963) con la calificación de Sobresaliente Cum Laude. Actualmente es Profesora de investigación del CSIC y trabaja en el Centro de Biología Molecular "Severo Ochoa" (CSIC-UAM) Madrid. Académica de la Lengua y Presidenta del Instituto de España.
Margarita Salas, discípula de Severo Ochoa (Premio Nobel), ha sido pionera en el campo de la enzimología y en el conocimiento de los mecanismos de transmisión de la información genética particu-larmente la replicación del ADN,y ha tenido una influencia decisiva en el nacimiento y desarrollo de la Biología Molecular en España. La Dra Salas ha recibido entre otros reconocimientos nacionales e internacionales, por su labor a lo largo de los años, el Premio Carlos J. Finley de la UNESCO en 1991,el Premio Rey Jaime I de Investigación en 1994, el Premio a los Valores Humanos del Grupo de Correo de Comunicación en 1998 ,su nombramiento en 1995 como Presidenta del Instituto de España,el Premio Nacional de Investigación Santiago Ramón y Cajal en 1999 , en el 2000 recibió el título de Española Universal de la Fundación Independiente y es , desde junio del 2003, Académica de la Lengua, ocupando el sillón "i" de la Real Academia Española. La Dra Margarita Salas une a su gran capacidad intelectual una enorme capacidad de trabajo, y de excelencia en el mismo. Son características de la Dra. Salas: su entrega, entusiasmo, tenacidad, coherencia, apoyo franco y capacidad de consejo; y en lo más personal: la austeridad, la disciplina y la sencillez. La Dra Margarita Salas ha convertido a la mayor parte de sus discípulos en colegas y autores de gran parte de la ciencia que se realiza en España. Es la Dra Margarita Salas una figura científica española y universal de primer orden, es la viva encarnación de la singularidad, una excepción que confirma la regla. Una mujer de más de 60 años reconocida mundialmente como investigadora científica es toda una rareza en nuestro país, un fruto extraordinario de la difícil época que le tocó vivir. En los años 50, las mujeres, apartadas de los ámbitos del saber y del poder, apenas podían acceder a la universidad, pero la capacidad de trabajo de Margarita Salas y su enorme fuerza de voluntad provechosamente unidos a la gran categoría humana de los hombres que marcaron su vida, permitieron a esta mujer insólita decidir su futuro por ella misma. Su padre, un reconocido psiquiatra que nunca fue el mismo tras la guerra civil, sufrió el exilio interior y la marginación profesional pero no quiso aceptar el cruel retroceso que la dictadura supuso en la emancipación de las mujeres. Margarita, al igual que sus hermanos, estudió una carrera, en su caso Químicas, "con un fin muy distinto al de la mayoría de mis escasas compañeras de Campus", afirma hoy con ironía, aunque, casualidades de la vida, su compañero de tesis, Eladio Viñuela, se convirtió en su esposo. Siendo ambos doctores, iniciaron juntos la carrera científica, pero Severo Ochoa, su maestro, les separó profesionalmente. Es ya célebre la medida, cargada de intenciones, adoptada por Ochoa al recibir al matrimonio en Nueva York: "Estaréis en distintos grupos de trabajo. Si no aprendéis otra cosa, al menos hablaréis inglés". A su regreso, continuaron trabajando por separado: en la España de la época, investigar junto a su marido hubiera supuesto verse abocada a ser "la mujer de...".
Su padre le abrió de par en par la ventana de un futuro elegido por ella misma pero bien distinto al convencional, su maestro le ayudó a forjar una fértil y sacrificada carrera científica y su marido respetó su vocación. Tres pilares, tres hombres adelantados a su época que, en una sociedad hegemónicamente masculina, le habilitaron el espacio para que pudiera trazar su propio camino y, también, escoger sus renuncias vitales.

Francesca Bonnemaison


Francesca Bonnemaison (Barcelona, 1872-1949) fue la hija única de un matrimonio de la burguesía catalana, comerciantes de profesión. Se casó con Narcís Verdaguer Callís y gracias a este matrimonio accedió a los círculos de la intelectualidad y la política barcelonesa.
Francesca Bonnemaison fue una mujer emprendedora, que supo utilizar su posición social y sus grandes dotes para la diplomacia para alcanzar sus propósitos.
Así, toma la iniciativa de proponer la creación de una biblioteca para mujeres, con el objetivo de mejorar el nivel cultural de la mujer trabajadora. Era el año 1909. El éxito del proyecto originó que un año después se fundara el
Instituto de Cultura, espacio que empezó ofreciendo conferencias y clases sobre temas tan distintos como feminismo, taquigrafía, costura, delineación o educación física. La Biblioteca Popular de la Mujer y el Instituto de Cultura ven truncada bruscamente su trayectoria debido a la Guerra Civil.

AUNG SAN SUU KYI


Aung San Suu Kyi (Birmania)
Premio nobel paz 1991
Líder de la oposición y destacada activista de los Derechos Humanos. Hija del gran líder de la lucha nacionalista de Birmania, Aung San, se ha convertido en lider del movimiento democrático de su país, sufriendo por ello persecuciones y presidio político.
Reconocida como prisionera de conciencia por Amnistía Internacional, su propósito de que el drama birmano no cayera en el olvido fue recompensado el 14 de octubre de 1991 con el premio Nobel de la Paz, en atención a su "lucha no violenta en pro de la democracia y los Derechos Humanos", y por constituir "uno de los ejemplos más extraordinarios de coraje civil en el continente asiático en las últimas décadas". En su nombre recogió el galardón el mayor de sus hijos, Alexander, de trece años. Ya antes había sido honrada con los premios Rafto de los Derechos Humanos (octubre de 1990) y Sajarov de la Libertad de Conciencia (julio de 1991) concedido por el Parlamento Europeo. A partir del Nobel, la líder de la resistencia civil birmana sería repetidamente laureada, incluyéndose el premio Simón Bolívar (Venezuela, 1992) y la medalla Presidencial de la Libertad de Estados Unidos (2000).

SHIRIN EBADI


Shirin Ebadi
La abogada y activista por los derechos humanos iraní Shirin Ebadi nació en 1947. Se graduó en Derecho en la Universidad de Teherán y entre los años 1975-79 fue presidenta de la Corte de Teherán, además de convertirse en una de las primeras mujeres juez de Irán. Pero después de la revolución de 1979, fue obligada a dimitir. Ahora trabaja como abogada y también da clases en la Universidad de Teherán.
En sus investigaciones y como activista, es conocida por promover soluciones democráticas y pacíficas para resolver los graves problemas de la sociedad. Toma parte activamente en los debates públicos y es muy conocida y admirada en su país por defender a las víctimas de las facciones conservadoras que atacan la libertad política y de expresión.
Como abogada, se ha visto envuelta en varios casos políticos controvertidos. Ha defendido a las familias de escritores e intelectuales que fueron asesinados en los años 1999 y 2000 y también trabajó activamente y con éxito para identificar a los responsables del ataque a la Universidad de Teherán en 1999, en el que varios estudiantes murieron. Como consecuencia de esto, Ebadi ha sido encarcelada en numerosas ocasiones.
Por esta razón, el Comité Nobel destaca que "como abogada, juez, conferenciante, escritora y activista, ha hablado claro y fuerte en su país, Irán, y fuera de sus fronteras. Ha sido siempre una profesional prestigiosa y una persona valiente que nunca ha temido las amenazas a su propia seguridad".
Ebadi representa al Islam reformista y aboga por una nueva interpretación de la ley islámica que esté en armonía con derechos humanos tales como la democracia, la igualdad por encima de la ley, la libertad religiosa y de expresión. En cuanto a la libertad religiosa, cabe destacar que Ebadi también incluye los derechos de los miembros de la comunidad Bahai, que ha tenido problemas en Irán desde su fundación.
El Comité Nobel la define en su exposición de motivos como "una musulmana consecuente. No ve conflicto alguno entre el Islam y los derechos humanos fundamentales y está segura de que el diálogo entre las diferentes culturas y religiones del mundo será el punto de partida para compartir e intercambiar las cosas buenas que tiene cada una".
Ebadi considera que ninguna sociedad merece llamarse civilizada hasta que no se respeten los derechos de las mujeres y los niños. En una era de violencia, siempre ha defendido conscientemente la no violencia. Para ella es fundamental que el poder político de un país sea elegido construido sobre la base de elecciones democráticas y siempre ha estado a favor del diálogo como el mejor camino para cambiar las actitudes y resolver conflictos. Fundadora y presidenta de la Asociación de Apoyo a los Derechos de los Niños en Irán, ha escrito numerosos libros académicos y artículos sobre los Derechos Humarnos. Es la primera vez en la historia que una ciudadana iraní ha sido galardonada con el Premio Nobel de la Paz.

dimecres, 31 de gener de 2007

Leni Reifenstahl



Leni Reifenstahl neix a Berlín al 1902. Començà la seva carrera com a ballarina, fins que tingué una important lesió al genoll. Al 1924 coneix al director de cinema Dr. Arnold Fank, qui escriu per a ella la seva primera película, La muntanya Sagrada . Tot seguit fundà la seva productora, i al 1932 dirigeix el seu primer llargmetratge, La llum blava , que fou premiada a Venècia i la llençar a la fama internacional.
Aquell mateix any tingué un encontre que marcaria la resta de la seva vida. Adolf Hitler volia conèixer-la. Era un gran admirador dels seus films i estava impressionat per la valentia i la resistència que Leni patia diàriament a l’indústria cinematogràfica. Hitler l’adorava però ella s’adonava dels perills que li podia portar aquesta relació. No estava d’acord amb els seus ideals racistes.
La realitzadora alemanya fou criticada per mantenir un estret contacte amb Hitler i servir als propòsits propagandístics del règim nazi a canvi de disposar dels recursos necessaris per a realitzar els seus projectes artístics. Amb la pujada al poder del Tercer Reich, es veié obligada a acceptar la direcció de dos documentals sobre el congrés del partit, El triomf de la fe (1933) y El triomf de la voluntat (1936), aquest últim obtingué el Premi Nacional de Cinematografia, la medalla d’or a la Biennal de Venècia, i la medalla d’or a l’Exposició Universal de París al 1937. El triomf de la voluntat és un poema cinematogràfic que encara s’utilitza actualment cursos de direcció de cinema, com a exemple.
Considerada la renovadora del cinema documental, el seu treball destacava per la perfecció de la seva realització, la acurada composició de les imatges i les innovadores tècniques de muntatge.
Olimpia fou la seva següent pel·lícula. Un increïble documental sobre els Jocs Olímpics de Berlín del 1936.
En aquest film treballà amb 60 operaris i experimentà amb mètodes revolucionaris per a l’època. No només era una gran directora de cine, sinó que també fou una gran innovadora. Moltes de les tècniques de filmació i edició que s’utilitzen de manera habitual actualment, van ser inventades i posades a la pràctica durant la filmació d’aquest documental (per exemple es ficava en un clot per a filmar els atletes des de sota).
S’estrenà el 20 de abril del 1938, obtingué un nou Lleó d’Or i triomfà per tota Europa.
Als E.E.U.U. la pel·lícula era considerada una obra mestra però ningú s’atrevia a distribuir-la. A punt de començar el rodatge del seu següent film comença la II Guerra Mundial i es dirigeix a Polònia com a corresponsal. Les atrocitats que veu la van marcar per sempre i mai més dirigeix pel·lícules amb arguments bèl·lics.
A Espanya dirigeix un llargmetratge titulat Terra baixa que li porta més problemes, perquè contracta un grup de gitanos com a extres. Degut als constants bombardeigs sobre Berlín es trasllada a Kitzbühel (Àustria) on diposita tot el material de les seves pel·lícules.
Els americans la detenen tres vegades i aconsegueix escapar-ne en dues ocasions. Li confisquen les contes familiar i perd molt material fotogràfic de gran valor. Al desembre del 1948 té lloc el seu primer judici on surt favorable, un any més tard té un altre amb els mateixos resultats. Acaben calificant-la com a simpatitzant però no membre del partit nazi.
Als anys cinquanta intenta inútilment reconstruir la seva carrera cinematogràfica. Mai va poder treure’s la seva fama de nazi. Als seixanta coneix Àfrica. S’integra a una de les tribus, aprèn la seva llengua i ho comparteix tot. Es converteix en una excel·lent fotògrafa i torna triomfalment a l’escena pública. No obstant, segueix tenint detractors, fet que provoca que els seus llibres fotogràfics triguessin molt a ser publicats.
Al 1974 aprèn a bussejar i comença a realitzar fotografies dels fons marins de l’oceà Índic. Als 90 anys Leni Reifensthal seguia fent grans fotografies.
Les seves produccions van estar prohibides a Alemanya fins els noranta per exaltació de comportaments racistes i xenòfobs.
Mor a Baviera al 2003 per un càncer als 100 anys.

Clara Schumann


Clara Schumann fou la pianista més important del segle XIX, considerada pel públic europeu tant bona com Franz Liszt (1811-1886) o Sigismund Thalberg (1812-1871), dos dels grans pianistes d’aquella època. Clara Josephine Wieck va néixer a Leipzig, Alemanya, el 13 de setembre del 1819. Filla de Friedrich Wieck y Marianne Tromlitz. El seu pare era un reconegut mestre de piano i tenia un negoci de venda de partitures i pianos. La seva mare, filla i neta de família musical, era pianista i soprà.
El seu pare començà a ensenyar-li piano als cinc anys, i li planejà una vida de concertista, preocupant-se per donar-li una formació complerta amb els millors mestres disponibles: a més de piano, estudià cant, violí, instrumentació, contrapunt i composició.
El seu primer recital el feu als 11 anys i l’any següent començà una gira per París. Als 14 anys, Clara va començar a compondre: el Concert per a Piano en Do Menor, que l’estrenà als l6 amb la Leipzig Gewandhaus Orchestra, dirigida per Felix Mendelssohn. Al 1831 es publicà a Alemanya, per primera vegada, una obra de Clara "Cuatro poloneses per a piano". Al 1830, Robert Schumann coneix Clara, però no serà fins el setembre del 1840 que es casaran. Ja de molt jove, interpretava les obres de Robert, qui es va dedicar a escriure exclusivament per a piano obres plenes de significats extramusicals, on Clara apareix constantment.
Va escriure música per piano, cançons per veu i piano, música de cambra i obres orquestrals, però la seva producció com a compositora, no obstant el seu gran talent, és més aviat escassa, es poden destacar diverses raons que ho expliquen: la seva carrera de concertista, una vida personal i familiar dura, la seva dedicació al seu espòs, ... Les depressions de Robert, provocaren que Clara tingués que fer-se responsable de la família. Després de 14 anys de matrimoni, quan Clara tenia 35 anys, la salut de Robert Schumann empitjora i mora el 1856.
Un cop va enviduar, a més de donar concerts, es va dedicar a l’ensenyament a Francfort (de 1878 a 1892) i continuà amb la composició. La carrera de Clara segueix als més alts nivells professionals fins pocs anys abans de la seva mort. Fins el finals dels seu dies va comptar amb el recolzament i l’amistat de Johannes Brahms. Morí el 20 de maig de 1896.

Neus Català


L’única supervivent catalana
Nascuda fa 90 anys al Priorat, Neus Català va formar part de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i, en començar la Guerra Civil, va traslladar-se a Barcelona. L’any 1939 va creuar la frontera amb 180 nens refugiats d’una colònia infantil de Premià de Dalt que estaven sota la seva cura. A França, va col•laborar amb el seu marit en activitats de la Resistència. A casa seva es va centrar la recepció i transmissió de missatges, armes i documentació. Neus Català va fer d’enllaç fins a la seva detenció al 1943. Reclosa i maltractada a la presó de Limoges, l’any 1944 va ser deportada a Ravensbrück. Posteriorment, la van traslladar al camp de Flossenburg, on la van obligar a treballar a la indústria d’armament. En ser alliberada, va retornar a França, on continuaria la lluita clandestina contra el franquisme.

dimarts, 30 de gener de 2007

Isadora Duncan


Dora Angela Duncanon (San Francisco, 27 de maig de 1878 - Niça, 14 de setembre de 1927), més coneguda com Isadora Duncan, va ser una cèlebre ballarina nordamericana que va rebel·lar-se contra la dansa acadèmica, el ballet sobre les puntes i els pesants vestits de les ballarines del Segle XIX. Vestia només una toga que li permetia una major llibertat de moviments, i l'adaptació a la inspiració directa de la música.
Les seves danses lliures van ser interpretacions emotives, impressionistes, sobre música de diferents compositors, com ara
Chopin, Beethoven, Gluck, en les quals, el seu cos dolç i expressiu suplia la pobresa de mitjans tècnics.
La Duncan va ser una una
dilettante que va intentar crear la dansa del futur inspirant-se en la plasticitat de l'antic art grec i en la simplicitat de les danses primitives. El sorgiment de la seua figura sol identificar-se amb el moment de crisi passatgera que va patir la dansa entre les formes acadèmiques del Segle XIX i la llibertat del Segle XX. Tot i això, la seva figura es considera important, tant per l'interès que va saber suscitar entre el públic mundial que s'estava allunyant de la dansa, com pel fet que les seves idees van ser adoptades i elevades a un alt nivell professional pels vertaders creadors de la dansa moderna: els Ballets Russos.

Els seus passos amb els peus nus, van recordar que la dansa no pot fer-se completament sobre les puntes dels peus sense caure en una excessiva rigidesa, mentre que la seva sensibilitat musical va influir sobre els artistes que van crear els Ballets Russos: Sergei Diaghilev, Mikhail Fokin. Aquest la van veure ballar per primera vegada a Sant Petersburg l'any 1905, quan Duncan travessava un període de grans èxits internacionals. Va tornar a Rússia per a obrir una escola de dansa a Moscou, per invitació de Lenin. Aleshores va conèixer i es va casar amb Sergei Esenin, qui, tres anys més tard es va suïcidar.

Va patir nombroses tragèdies personals: l'esmentat suïcidi del seu espòs, després d'abandonar-la, la mort del seus dos fills, ofegats en l'interior d'un cotxe caigut al Sena, i finalment, també ella va morir d'una manera dramàtica, estrangulada per un vel que portava al coll i que es va enganxar en la roda del seu propi automòbil.
Des de l'any
1927 està enterrada al cementeri parisenc de Père Lachaise.

Emmeline Goulden Pankhurst


Emmeline Goulden Pankhurst (Manchester, 1858 - Londres, 1928) Sufragista britànica que va dirigir al seu país el moviment a favor del dret a vot de la dona. Va nèixer el 14 de juliol del 1858 a Manchester i va estudiar a l'Ecole Normale de París (1873-1877). Es va casar amb Richard Marsden Pankhurst, un advocat que defensava la igualtat de drets per a les dones. Fou una de les fundadores de la Lliga pel Sufragi Femení (WFL) creada al 1889, que cinc anys després aconseguiria que s'aprovés una llei que va permetre votar a les dones a les eleccions locals. Al 1903 va organitzar juntament amb les seves filles Christabel i Silvia, l'Unió Social i Política de Dones (WSPU) a Manchester, grup que va adquirir cert renom quan va traslladà la seva seu a Londres i va començar a organitzar reunions públiques i marxes de protesta enfront la Càmara dels Comuns. Les seves activitats van anar adquirint un to cada vegada més agresiu, pel que va ser arrestada i empressonada diverses vegades des del 1908 fins el 1913. Va realitzar diverses vagues de fam en senyal de protesta durant els períodes que va passar a la presó. Al 1914, als inicis de la I Guerra Mundial, animà a les sufragistes a que abandonessin la seva campanya i s'entreguessin al treball de guerra. Va morir a Londres el 14 de juny de 1928 , poques setmanes després que s'otorgués el dret al vot femení.

Nadia Comaneci


Nadia Comaneci (12 de novembre de 1961)és una ex-gimnasta romanesa, actualment amb nacionalitat nord-americana, guanyadora de 5 medalles olímpiques i la primera en assolir la puntuació perfecta, 10, en una competició olímpica. És considerada una de les més grans atletes del segle XX.

Nascuda a Onestu, el seu nom s'inspira en Nadezhda (esperança), heroïna d'una pel·lícula russa.Va començar a competir a nivell nacional l'any 1970 com membre de l'equip de la seva ciutat natal. Ràpidament va ser reclutada pels entrenadors de l'equip nacional de Romania. Als 13 anys Nadia Comaneci va tenir el seu primer èxit important; va guanyar tres medalles d'or i una de plata al campionat Europeu de Gimnàstica a Skien, Noruega. Un any després va aconseguir la primera posició a la classificació general individual de les competicions preolímpiques de Mont-real. Aquest mateix any, la Associated Press la va triar Atleta de l'Any. L'Any 1976 va ser l'any de Nadia. Va triomfar a Nova York, on, a més de fer-se amb la victòria a la Copa Amèrica, es va convertir en la primera dona que va realitzar el dificilíssim doble mortal d'esquena en la sortida del seu exercici d'asimètriques. Als 14 anys d'edat va ser l'estrella dels Josc Olímpics de Mont-real aconseguint la puntuació perfecta un 10. Nadia es va retirar de l'alta competició després de participar en els jocs Olímpics de Moscou de 1980.
Al novembre de 1989 va fugir a Estats Units. Al 1994 es va comprometre amb el gimnasta nord-americà Bart Conner i va regressar a Romania per primera vegada després de la seva fugida. Al desembre de 2003 va publicar el seu primer llibre, Cartes a una gimnasta jove.
Actualment continua vinculada amb el món de la gimnàstica mentre s'ocupa de diverses obres de caritat en tot el món. Nadia Comaneci és avui vicepreidenta del Consell de DIrecció d'Olimpíades Especials, Presidenta d'Honor de la Ferdació Romandes de GImnàstica, Presidenta Honorífica del Comitè Olímpic Romanès, Ambaixadora d'Esports de Romania, vicepresidenta del Consell de Direcció de l'Associació per la Distrofia Muscular i membre der la Fundació de la Internacional de Gimnàstica. Ha rebut dues vegades la condecoració de l'Ordre Olímpica de mans del Comitè Olímpic Internacional, i ha engegat a Bucarest una clínica per a ajudar als nens orfes.

dilluns, 29 de gener de 2007

Simone De Beauvior


Va néixer en una família burgesa, sent educada sota una forta moral cristiana, però en la seva joventut va decidir deslligar-se dels seus orígens. Al 1929, després de conèixer a Jean Paul Sartre en la Sorbona, on els dos estudiaven filosofia, es va unir estretament al filòsof i el seu cercle, creant entre ells una relació que els va permetre compatibilitzar la seva llibertat individual amb la seva vida en conjunt. Va ser professora de filosofia fins a 1943 en escoles de diferents llocs de França, com Rouen i Marsella, fins que l'ocupació alemanya de París, a causa de la Segona Guerra Mundial, la va allunyar de l'ensenyament. Durant aquest període va viure en la ciutat presa, formant part del moviment de la Resistència Francesa. En la seva primera novel·la, La convidada (1943), va explorar els dilemes existencialistes de la llibertat, l'acció i la responsabilitat individual, temes que aborda igualment en novel·les posteriors com La sang dels altres (1944) i Els mandarins (1954), novel·la per la qual va rebre el Premi Goncourt; la qual és considerada la més important de totes les seves obres. Les tesis existencialistes, segons les quals cadascun és responsable de si mateix, s'introduïxen també en una sèrie d'obres autobiogràfiques, quatre en total, entre les quals destaquen Memòries d'una jove de bona família (també coneguda com Memòries d'una jove formal) (1958) i Final de comptes (1972). Les seves obres oferixen una visió summament reveladora de la seva vida i el seu temps. Entre els seus assajos escrits cap destacar El segon sexe (1949), una profunda anàlisi sobre el paper de les dones en la societat; La vellesa (1970), sobre el procés d'envelliment on critica apassionadament l'actitud de la societat cap als ancians, i La cerimònia de l'adéu (1981), on evoca la figura del seu company de tants anys, Jean Paul Sartre.

dilluns, 22 de gener de 2007

Wangari Maathai


Wangari Muta Maathai (nascuda l'1 d'abril de 1940 a Nyieri, Kenya) és una activista política i ecologista kenyana. El 2004 va rebre el Premi Nobel de la Pau per "les seves contribucions al desenvolupament sostenible, a la democràcia i a la pau". És la primera dona africana que rep aquest guardó. La doctora Maathai és a més a més membre electa al parlament i ministra de Medi Ambient i Recursos Naturals dintre del govern presidit per Mwai Kibaki.. La 'dona negra i verda' ha merescut el reconeixement internacional per la seva lluita a favor de la democràcia, els drets humans i la protecció de la naturalesa. Wangari Maathai ens transmet un missatge la simplicitat del que augmenta la seva força: Qui destrueix la naturalesa arruïna el futur dels homes i, en conseqüència, genera conflictes, tensions i guerres. Ella ha convertit l'acte de plantar arbres en un símbol de pau.Kibaki

Indira Gandhi


Indira Gandhi (19 de novembre de 1917 - 31 d'octubre de 1984) va ser l'única filla de Jawaharlal Nehru, primer Primer ministre de l'Índia. Va prendre el cognom del seu home Feroze Gandhi, per la qual cosa, malgrat de vegades es pensi, no tenia relació familiar amb en Mohandas Mahatma Gandhi.
Va ser Primera Ministra de l'Índia des del 19 de gener de 1966 fins el 24 de març de 1977, i des del 14 de gener de 1980 fins al seu assassinat el 1984.
Estratega i pensadora política brillant, n'Indira Gandhi tenia un desig de poder personal fora del comú. Com a dona ocupant la posició mes alta del govern dins una societat molt patriarcal, s'hagués pogut esperar que Indira Gandhi fos una governant passiva però les seves accions no s'aturaren de demostrar el contrari.

Elisabeth Eidenbenz


El 26 de gener de 1939, Barcelona va caure en mans dels franquistes. La guerra estava perduda. Començava l’exili. Era la fugida d’un país sencer, més els milers de refugiats de tots el racons de l’Estat espanyol que s’havien refugiat a Catalunya al llarg de la guerra fugint de l’exèrcit franquista.
La immensa majoria d’exiliats van ser internats per l’Estat francès en els oficialment denominats “camps d’acolliment”, veritables camps de concentració sense cap condició sanitària vigilats per tropes senegaleses. El fred, la mala alimentació i la deixadesa dels oficials al càrrec van afegir a la pena de l’exili penalitats inhumanes.
Tot i així la vida continuava i nombroses dones ingressades al camp es van veure obligades a donar a llum en pèssimes condicions en unes cavallerisses de Perpinyà. La mortaldat en aquests casos era elevadíssima: si no moria el nadó, moria la mare i, si no, tots dos.
Davant aquesta situació, Elisabeth Eidenbenz, una jove mestra suïssa que havia seguit la guerra civil atenent els infants refugiats al bàndol republicà, va organitzar en una residència campestre abandonada de la vila rossellonesa d’Elna una maternitat on atendre les parteres
procedents dels camps i els seus fills.Si bé la major part dels 597 infants nascuts a la Maternitat Suïssa d’Elna eren fills de republicanes arribades a l’exili des de Catalunya, entre el 1939 i el 1944, hi van néixer també infants jueus i d’altres procedències.
La d’Elisabeth Eidenbenz i la Maternitat d’Elna és una història plena de vida i llum en un dels moments més negres de la humanitat.

dijous, 18 de gener de 2007

Frederica Montseny


La figura de Frederica Montseny travessa, a la vegada, la utopia i el possibilisme, i ho fa d'una manera inversemblant. Ella va demostrar que es podia ser àcrata, ministra i dona. I ho va demostrar enmig de la sang. El pas dels anys ha convertit la seva humanitat en boira. Sol passar amb els que són forts."
A Frederica Montseny, Barcelona encara no li ha fet l'homenatge que es mereix, a pesar que ha estat una de les dones més emblemàtiques del nostre segle XX i, a pesar que, fins al 1939, la major part de la seva vida la va desenvolupar a Barcelona. Va ser "La première femme ministre de l'Europe", com commemora l'Allée Frederica Montseny que Toulouse li va dedicar després de la seva mort, ocorreguda a França a principis del 1994. Barcelona només ha donat únicament el seu nom a uns jardins Frederica Montseny, al Guinardó.
La vida d'aquesta dona, a qui els més íntims deien La Leona, va entreteixir-se a l'entorn dels quatre pilars que no la van abandonar mai: la grandesa desmesurada de les seves accions en una Espanya on la lluita de classes es va viure a mort; el patiment dels moments difícils, sobretot arran d'un exili especialment traumàtic per a les dones; les contradiccions immenses que va saber assumir i que li van costar freqüentment la censura, fins i tot dels seus, i la defensa mítica i aferrissada d'una utopia llibertària en la qual sempre va creure.
Frederica és gran entre les més grans, per alguns dels seus biògrafs va ser la militant més impetuosa i exultant de la segona república espanyola. Les seves opcions polítiques, arriscades sempre, a la clandestinitat o al descobert, van portar-la a acceptar càrrecs de direcció, primer a la CNT, després a la FAI i en el govern republicà ja durant la guerra civil. A més de líder destacada va ser una escriptora molt prolífica en multitud de gèneres literaris. Articles, novel·les, tríptics, autobiografia i memòries.

Mafalda


Els Beatles haurien de ser els presidents del món. Almenys això és el que pensa Mafalda, la nena més precoç de l'Argentina. Només té sis anys, però viu excessivament preocupada pels problemes de la humanitat (escoltant la ràdio i mirant la televisió) i somia amb la pau mundial i la democràcia. És una petita heroïna que no vol fer-se càrrec d'un univers contaminat pels adults, d'un món ple de guerres, armes nuclears, injustícies i racisme.El dibuixant argentí Joaquín Salvador Lavado -Quino- va crear el personatge de Mafalda l'any 1963.

dimarts, 16 de gener de 2007

Teresa Pàmies

Teresa Pàmies i Bertran va néixer a la ciutat de Balaguer el 8 d’octubre de l’any 1919. Va fer, tan sols, els estudis primaris; és per tant, la seva formació bàsicament autodidàctica.
Va començar a militar al partit socialista als setze anys i als disset ja anys va parlar en un míting, a la monumental de Barcelona, en el qual també intervingueren el president Companys i Frederica Montseny. Es va convertir en un referent polític important a Catalunya.
L’any 47 va tornar a Europa, va estar a Praga durant dotze anys i era la redactora de les emissions en castellà i català de Ràdio Praga.
Es va casar amb el secretari general del PSUC Gregorio López Raimundo. D’aquest matrimoni en va sortir cinc fills, dels quals una nena va morir prematurament. Entre els altres fills trobem al també reconegut escriptor Sergi Pàmies.
El juliol de l’any 71 va sortir de l’exili i va tornar a Catalunya on inicia la seva carrera literària. A l’exili ja havia guanyat un premi de narrativa, el premi Lluís Companys.
Entre els llibres que ha escrit cal destacar els que tenen un significat polític com La filla del pres (1967), Testament a Praga (1971), Va ploure tot el dia (1974), Quan érem capitans (1974), Quan érem refugiats (1975), Dona de pres (1975) o Memòria dels morts (1981) finalista premi de novel.la Ramon Llull.
Ha escrit, també, una biografia en castellà de Dolores Ibárruri (1975), llibres que reflexen els seus viatges arreu de l’estat espanyol: Vacances aragoneses (1979), Matins d’Aran (1982), Busqueu-me a Granada (1984), novel·les: La primavera de l’àvia (1989), La filla del Gudari (1998), etc.
Ha realitzat nombroses traduccions i ha col.laborat en diverses publicacions periòdiques: Avui, El Temps, Serra d’Or. Actualment continua escrivint i col.laborant en diversos mitjans de comunicació.