Leni Reifenstahl neix a Berlín al 1902. Començà la seva carrera com a ballarina, fins que tingué una important lesió al genoll. Al 1924 coneix al director de cinema Dr. Arnold Fank, qui escriu per a ella la seva primera película, La muntanya Sagrada . Tot seguit fundà la seva productora, i al 1932 dirigeix el seu primer llargmetratge, La llum blava , que fou premiada a Venècia i la llençar a la fama internacional.
Aquell mateix any tingué un encontre que marcaria la resta de la seva vida. Adolf Hitler volia conèixer-la. Era un gran admirador dels seus films i estava impressionat per la valentia i la resistència que Leni patia diàriament a l’indústria cinematogràfica. Hitler l’adorava però ella s’adonava dels perills que li podia portar aquesta relació. No estava d’acord amb els seus ideals racistes.
La realitzadora alemanya fou criticada per mantenir un estret contacte amb Hitler i servir als propòsits propagandístics del règim nazi a canvi de disposar dels recursos necessaris per a realitzar els seus projectes artístics. Amb la pujada al poder del Tercer Reich, es veié obligada a acceptar la direcció de dos documentals sobre el congrés del partit, El triomf de la fe (1933) y El triomf de la voluntat (1936), aquest últim obtingué el Premi Nacional de Cinematografia, la medalla d’or a la Biennal de Venècia, i la medalla d’or a l’Exposició Universal de París al 1937. El triomf de la voluntat és un poema cinematogràfic que encara s’utilitza actualment cursos de direcció de cinema, com a exemple.
Considerada la renovadora del cinema documental, el seu treball destacava per la perfecció de la seva realització, la acurada composició de les imatges i les innovadores tècniques de muntatge.
Olimpia fou la seva següent pel·lícula. Un increïble documental sobre els Jocs Olímpics de Berlín del 1936.
En aquest film treballà amb 60 operaris i experimentà amb mètodes revolucionaris per a l’època. No només era una gran directora de cine, sinó que també fou una gran innovadora. Moltes de les tècniques de filmació i edició que s’utilitzen de manera habitual actualment, van ser inventades i posades a la pràctica durant la filmació d’aquest documental (per exemple es ficava en un clot per a filmar els atletes des de sota).
S’estrenà el 20 de abril del 1938, obtingué un nou Lleó d’Or i triomfà per tota Europa.
Als E.E.U.U. la pel·lícula era considerada una obra mestra però ningú s’atrevia a distribuir-la. A punt de començar el rodatge del seu següent film comença la II Guerra Mundial i es dirigeix a Polònia com a corresponsal. Les atrocitats que veu la van marcar per sempre i mai més dirigeix pel·lícules amb arguments bèl·lics.
A Espanya dirigeix un llargmetratge titulat Terra baixa que li porta més problemes, perquè contracta un grup de gitanos com a extres. Degut als constants bombardeigs sobre Berlín es trasllada a Kitzbühel (Àustria) on diposita tot el material de les seves pel·lícules.
Els americans la detenen tres vegades i aconsegueix escapar-ne en dues ocasions. Li confisquen les contes familiar i perd molt material fotogràfic de gran valor. Al desembre del 1948 té lloc el seu primer judici on surt favorable, un any més tard té un altre amb els mateixos resultats. Acaben calificant-la com a simpatitzant però no membre del partit nazi.
Als anys cinquanta intenta inútilment reconstruir la seva carrera cinematogràfica. Mai va poder treure’s la seva fama de nazi. Als seixanta coneix Àfrica. S’integra a una de les tribus, aprèn la seva llengua i ho comparteix tot. Es converteix en una excel·lent fotògrafa i torna triomfalment a l’escena pública. No obstant, segueix tenint detractors, fet que provoca que els seus llibres fotogràfics triguessin molt a ser publicats.
Al 1974 aprèn a bussejar i comença a realitzar fotografies dels fons marins de l’oceà Índic. Als 90 anys Leni Reifensthal seguia fent grans fotografies.
Les seves produccions van estar prohibides a Alemanya fins els noranta per exaltació de comportaments racistes i xenòfobs.
Mor a Baviera al 2003 per un càncer als 100 anys.
