Bases del sorteig
1.- El sorteig es realitzarà el divendres 23 de març del 2007 a l’Espai Jove Boca nord durant el transcurs dels actes de celebració del dia internacional de la dona.
2.- Per poder participar cal enviar un e-mail amb totes les respostes i afegir el nom, cognom i número de document acreditatiu. Només tindrà validesa un correu per persona.
3.- Els e-mails que entraran al sorteig seran aquells on totes les respostes siguin les correctes.
4.- L’admissió de correus es tancarà a les 21h del divendres 23 de març.
5.- El guanyador/a haurà de recollir personalment les entrades en el mateix moment del sorteig, en cas d’absència es repetirà el sorteig. Imprescindible presentar el document acreditatiu.
6.- L’organització es reserva el dret de resoldre de la manera que consideri més adient qualsevol circumstància no prevista a les bases.
7.- La participació en el concurs implica l’acceptació de les bases.
dimecres, 31 de gener del 2007
Leni Reifenstahl
Leni Reifenstahl neix a Berlín al 1902. Començà la seva carrera com a ballarina, fins que tingué una important lesió al genoll. Al 1924 coneix al director de cinema Dr. Arnold Fank, qui escriu per a ella la seva primera película, La muntanya Sagrada . Tot seguit fundà la seva productora, i al 1932 dirigeix el seu primer llargmetratge, La llum blava , que fou premiada a Venècia i la llençar a la fama internacional.
Aquell mateix any tingué un encontre que marcaria la resta de la seva vida. Adolf Hitler volia conèixer-la. Era un gran admirador dels seus films i estava impressionat per la valentia i la resistència que Leni patia diàriament a l’indústria cinematogràfica. Hitler l’adorava però ella s’adonava dels perills que li podia portar aquesta relació. No estava d’acord amb els seus ideals racistes.
La realitzadora alemanya fou criticada per mantenir un estret contacte amb Hitler i servir als propòsits propagandístics del règim nazi a canvi de disposar dels recursos necessaris per a realitzar els seus projectes artístics. Amb la pujada al poder del Tercer Reich, es veié obligada a acceptar la direcció de dos documentals sobre el congrés del partit, El triomf de la fe (1933) y El triomf de la voluntat (1936), aquest últim obtingué el Premi Nacional de Cinematografia, la medalla d’or a la Biennal de Venècia, i la medalla d’or a l’Exposició Universal de París al 1937. El triomf de la voluntat és un poema cinematogràfic que encara s’utilitza actualment cursos de direcció de cinema, com a exemple.
Considerada la renovadora del cinema documental, el seu treball destacava per la perfecció de la seva realització, la acurada composició de les imatges i les innovadores tècniques de muntatge.
Olimpia fou la seva següent pel·lícula. Un increïble documental sobre els Jocs Olímpics de Berlín del 1936.
En aquest film treballà amb 60 operaris i experimentà amb mètodes revolucionaris per a l’època. No només era una gran directora de cine, sinó que també fou una gran innovadora. Moltes de les tècniques de filmació i edició que s’utilitzen de manera habitual actualment, van ser inventades i posades a la pràctica durant la filmació d’aquest documental (per exemple es ficava en un clot per a filmar els atletes des de sota).
S’estrenà el 20 de abril del 1938, obtingué un nou Lleó d’Or i triomfà per tota Europa.
Als E.E.U.U. la pel·lícula era considerada una obra mestra però ningú s’atrevia a distribuir-la. A punt de començar el rodatge del seu següent film comença la II Guerra Mundial i es dirigeix a Polònia com a corresponsal. Les atrocitats que veu la van marcar per sempre i mai més dirigeix pel·lícules amb arguments bèl·lics.
A Espanya dirigeix un llargmetratge titulat Terra baixa que li porta més problemes, perquè contracta un grup de gitanos com a extres. Degut als constants bombardeigs sobre Berlín es trasllada a Kitzbühel (Àustria) on diposita tot el material de les seves pel·lícules.
Els americans la detenen tres vegades i aconsegueix escapar-ne en dues ocasions. Li confisquen les contes familiar i perd molt material fotogràfic de gran valor. Al desembre del 1948 té lloc el seu primer judici on surt favorable, un any més tard té un altre amb els mateixos resultats. Acaben calificant-la com a simpatitzant però no membre del partit nazi.
Als anys cinquanta intenta inútilment reconstruir la seva carrera cinematogràfica. Mai va poder treure’s la seva fama de nazi. Als seixanta coneix Àfrica. S’integra a una de les tribus, aprèn la seva llengua i ho comparteix tot. Es converteix en una excel·lent fotògrafa i torna triomfalment a l’escena pública. No obstant, segueix tenint detractors, fet que provoca que els seus llibres fotogràfics triguessin molt a ser publicats.
Al 1974 aprèn a bussejar i comença a realitzar fotografies dels fons marins de l’oceà Índic. Als 90 anys Leni Reifensthal seguia fent grans fotografies.
Les seves produccions van estar prohibides a Alemanya fins els noranta per exaltació de comportaments racistes i xenòfobs.
Mor a Baviera al 2003 per un càncer als 100 anys.
Clara Schumann
El seu pare començà a ensenyar-li piano als cinc anys, i li planejà una vida de concertista, preocupant-se per donar-li una formació complerta amb els millors mestres disponibles: a més de piano, estudià cant, violí, instrumentació, contrapunt i composició.
El seu primer recital el feu als 11 anys i l’any següent començà una gira per París. Als 14 anys, Clara va començar a compondre: el Concert per a Piano en Do Menor, que l’estrenà als l6 amb la Leipzig Gewandhaus Orchestra, dirigida per Felix Mendelssohn. Al 1831 es publicà a Alemanya, per primera vegada, una obra de Clara "Cuatro poloneses per a piano". Al 1830, Robert Schumann coneix Clara, però no serà fins el setembre del 1840 que es casaran. Ja de molt jove, interpretava les obres de Robert, qui es va dedicar a escriure exclusivament per a piano obres plenes de significats extramusicals, on Clara apareix constantment.
Va escriure música per piano, cançons per veu i piano, música de cambra i obres orquestrals, però la seva producció com a compositora, no obstant el seu gran talent, és més aviat escassa, es poden destacar diverses raons que ho expliquen: la seva carrera de concertista, una vida personal i familiar dura, la seva dedicació al seu espòs, ... Les depressions de Robert, provocaren que Clara tingués que fer-se responsable de la família. Després de 14 anys de matrimoni, quan Clara tenia 35 anys, la salut de Robert Schumann empitjora i mora el 1856.
Un cop va enviduar, a més de donar concerts, es va dedicar a l’ensenyament a Francfort (de 1878 a 1892) i continuà amb la composició. La carrera de Clara segueix als més alts nivells professionals fins pocs anys abans de la seva mort. Fins el finals dels seu dies va comptar amb el recolzament i l’amistat de Johannes Brahms. Morí el 20 de maig de 1896.
Neus Català
L’única supervivent catalana
Nascuda fa 90 anys al Priorat, Neus Català va formar part de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i, en començar la Guerra Civil, va traslladar-se a Barcelona. L’any 1939 va creuar la frontera amb 180 nens refugiats d’una colònia infantil de Premià de Dalt que estaven sota la seva cura. A França, va col•laborar amb el seu marit en activitats de la Resistència. A casa seva es va centrar la recepció i transmissió de missatges, armes i documentació. Neus Català va fer d’enllaç fins a la seva detenció al 1943. Reclosa i maltractada a la presó de Limoges, l’any 1944 va ser deportada a Ravensbrück. Posteriorment, la van traslladar al camp de Flossenburg, on la van obligar a treballar a la indústria d’armament. En ser alliberada, va retornar a França, on continuaria la lluita clandestina contra el franquisme.
dimarts, 30 de gener del 2007
Isadora Duncan
Les seves danses lliures van ser interpretacions emotives, impressionistes, sobre música de diferents compositors, com ara Chopin, Beethoven, Gluck, en les quals, el seu cos dolç i expressiu suplia la pobresa de mitjans tècnics.
La Duncan va ser una una dilettante que va intentar crear la dansa del futur inspirant-se en la plasticitat de l'antic art grec i en la simplicitat de les danses primitives. El sorgiment de la seua figura sol identificar-se amb el moment de crisi passatgera que va patir la dansa entre les formes acadèmiques del Segle XIX i la llibertat del Segle XX. Tot i això, la seva figura es considera important, tant per l'interès que va saber suscitar entre el públic mundial que s'estava allunyant de la dansa, com pel fet que les seves idees van ser adoptades i elevades a un alt nivell professional pels vertaders creadors de la dansa moderna: els Ballets Russos.
Els seus passos amb els peus nus, van recordar que la dansa no pot fer-se completament sobre les puntes dels peus sense caure en una excessiva rigidesa, mentre que la seva sensibilitat musical va influir sobre els artistes que van crear els Ballets Russos: Sergei Diaghilev, Mikhail Fokin. Aquest la van veure ballar per primera vegada a Sant Petersburg l'any 1905, quan Duncan travessava un període de grans èxits internacionals. Va tornar a Rússia per a obrir una escola de dansa a Moscou, per invitació de Lenin. Aleshores va conèixer i es va casar amb Sergei Esenin, qui, tres anys més tard es va suïcidar.
Va patir nombroses tragèdies personals: l'esmentat suïcidi del seu espòs, després d'abandonar-la, la mort del seus dos fills, ofegats en l'interior d'un cotxe caigut al Sena, i finalment, també ella va morir d'una manera dramàtica, estrangulada per un vel que portava al coll i que es va enganxar en la roda del seu propi automòbil.
Des de l'any 1927 està enterrada al cementeri parisenc de Père Lachaise.
Emmeline Goulden Pankhurst
Nadia Comaneci
dilluns, 29 de gener del 2007
Simone De Beauvior
Va néixer en una família burgesa, sent educada sota una forta moral cristiana, però en la seva joventut va decidir deslligar-se dels seus orígens. Al 1929, després de conèixer a Jean Paul Sartre en la Sorbona, on els dos estudiaven filosofia, es va unir estretament al filòsof i el seu cercle, creant entre ells una relació que els va permetre compatibilitzar la seva llibertat individual amb la seva vida en conjunt. Va ser professora de filosofia fins a 1943 en escoles de diferents llocs de França, com Rouen i Marsella, fins que l'ocupació alemanya de París, a causa de la Segona Guerra Mundial, la va allunyar de l'ensenyament. Durant aquest període va viure en la ciutat presa, formant part del moviment de la Resistència Francesa. En la seva primera novel·
dilluns, 22 de gener del 2007
Wangari Maathai
Indira Gandhi
Va ser Primera Ministra de l'Índia des del 19 de gener de 1966 fins el 24 de març de 1977, i des del 14 de gener de 1980 fins al seu assassinat el 1984.
Estratega i pensadora política brillant, n'Indira Gandhi tenia un desig de poder personal fora del comú. Com a dona ocupant la posició mes alta del govern dins una societat molt patriarcal, s'hagués pogut esperar que Indira Gandhi fos una governant passiva però les seves accions no s'aturaren de demostrar el contrari.
Elisabeth Eidenbenz
La immensa majoria d’exiliats van ser internats per l’Estat francès en els oficialment denominats “camps d’acolliment”, veritables camps de concentració sense cap condició sanitària vigilats per tropes senegaleses. El fred, la mala alimentació i la deixadesa dels oficials al càrrec van afegir a la pena de l’exili penalitats inhumanes.
Tot i així la vida continuava i nombroses dones ingressades al camp es van veure obligades a donar a llum en pèssimes condicions en unes cavallerisses de Perpinyà. La mortaldat en aquests casos era elevadíssima: si no moria el nadó, moria la mare i, si no, tots dos.
Davant aquesta situació, Elisabeth Eidenbenz, una jove mestra suïssa que havia seguit la guerra civil atenent els infants refugiats al bàndol republicà, va organitzar en una residència campestre abandonada de la vila rossellonesa d’Elna una maternitat on atendre les parteres procedents dels camps i els seus fills.Si bé la major part dels 597 infants nascuts a la Maternitat Suïssa d’Elna eren fills de republicanes arribades a l’exili des de Catalunya, entre el 1939 i el 1944, hi van néixer també infants jueus i d’altres procedències.
La d’Elisabeth Eidenbenz i la Maternitat d’Elna és una història plena de vida i llum en un dels moments més negres de la humanitat.
dijous, 18 de gener del 2007
Frederica Montseny
A Frederica Montseny, Barcelona encara no li ha fet l'homenatge que es mereix, a pesar que ha estat una de les dones més emblemàtiques del nostre segle XX i, a pesar que, fins al 1939, la major part de la seva vida la va desenvolupar a Barcelona. Va ser "La première femme ministre de l'Europe", com commemora l'Allée Frederica Montseny que Toulouse li va dedicar després de la seva mort, ocorreguda a França a principis del 1994. Barcelona només ha donat únicament el seu nom a uns jardins Frederica Montseny, al Guinardó.
La vida d'aquesta dona, a qui els més íntims deien La Leona, va entreteixir-se a l'entorn dels quatre pilars que no la van abandonar mai: la grandesa desmesurada de les seves accions en una Espanya on la lluita de classes es va viure a mort; el patiment dels moments difícils, sobretot arran d'un exili especialment traumàtic per a les dones; les contradiccions immenses que va saber assumir i que li van costar freqüentment la censura, fins i tot dels seus, i la defensa mítica i aferrissada d'una utopia llibertària en la qual sempre va creure.
Frederica és gran entre les més grans, per alguns dels seus biògrafs va ser la militant més impetuosa i exultant de la segona república espanyola. Les seves opcions polítiques, arriscades sempre, a la clandestinitat o al descobert, van portar-la a acceptar càrrecs de direcció, primer a la CNT, després a la FAI i en el govern republicà ja durant la guerra civil. A més de líder destacada va ser una escriptora molt prolífica en multitud de gèneres literaris. Articles, novel·les, tríptics, autobiografia i memòries.
Mafalda
dimarts, 16 de gener del 2007
Teresa Pàmies
Teresa Pàmies i Bertran va néixer a la ciutat de Balaguer el 8 d’octubre de l’any 1919. Va fer, tan sols, els estudis primaris; és per tant, la seva formació bàsicament autodidàctica.
Va començar a militar al partit socialista als setze anys i als disset ja anys va parlar en un míting, a la monumental de Barcelona, en el qual també intervingueren el president Companys i Frederica Montseny. Es va convertir en un referent polític important a Catalunya.
L’any 47 va tornar a Europa, va estar a Praga durant dotze anys i era la redactora de les emissions en castellà i català de Ràdio Praga.
Es va casar amb el secretari general del PSUC
El juliol de l’any 71 va sortir de l’exili i va tornar a Catalunya on inicia la seva carrera literària. A l’exili ja havia guanyat un premi de narrativa, el premi Lluís Companys.
Entre els llibres que ha escrit cal destacar els que tenen un significat polític com La filla del pres (1967), Testament a Praga (1971), Va ploure tot el dia (1974), Quan érem capitans (1974), Quan érem refugiats (1975), Dona de pres (1975) o Memòria dels morts (1981) finalista premi de novel.la Ramon Llull.
Ha escrit, també, una biografia en castellà de Dolores Ibárruri (1975), llibres que reflexen els seus viatges arreu de l’estat espanyol: Vacances aragoneses (1979), Matins d’Aran (1982), Busqueu-me a Granada (1984), novel·les: La primavera de l’àvia (1989), La filla del Gudari (1998), etc.
Ha realitzat nombroses traduccions i ha col.laborat en diverses publicacions periòdiques: Avui, El Temps, Serra d’Or. Actualment continua escrivint i col.laborant en diversos mitjans de comunicació.
dilluns, 15 de gener del 2007
Ana Maria Moix
Va formar part de l'antologia Nueve novísimos poetas españoles de Josep Maria Castellet. La seva obra poètica, publicada entre 1969 i 1972 (Baladas del Dulce Jim, Call me Stone i No time for flowers), està recollida en el volum titulat A imágen y semejanza (Ed. Lumen,1984).
La seva obra narrativa està formada per Juli a (novel·la, 1969, 1991), Ese chico pelirrojo a quien veo cada día (relats, 1972), Walter, ¿por qué te fuiste ?(novel·la, 1973 y 1992), Las virtudes peligrosas (novel·les, 1986 y 1998. Premi Ciutat de Barcelona 1986), Vals Negro (novel·la, 1994 y 1998. Premi Ciutat de Barcelona 1995)
Lou Andreas Salomé
Escriptora, assagista i psicoanalista russo-alemana.
Més tard conegué el poeta Rainer Maria Rilke amb qui tingué una relació afectiva fins a la mort d’ell.
A 1911 s’interessa al psicoanàlisi, una pràctica que va continuar tota la vida. Fou deixeble i col·lega de Sigmund Freud i l’única dona al Cicle Psicoanalític de Viena.
La seva àmplia obra científica i literària no va editar-se fins a la segona meitat del segle XX.
“...Una mujer que no sólo se adelantó a su época por el hecho de convivir con poetas i filósofos de renombreantes, durante y después de su matrimonio, sino que poseía un talento y una inteligencia excepcional que no quiso sacrificar amoldándolos a la vida encorsetada de la sociedad burguesa de su tiempo...”