Bases del sorteig


1.- El sorteig es realitzarà el divendres 23 de març del 2007 a l’Espai Jove Boca nord durant el transcurs dels actes de celebració del dia internacional de la dona.
2.- Per poder participar cal enviar un e-mail amb totes les respostes i afegir el nom, cognom i número de document acreditatiu. Només tindrà validesa un correu per persona.
3.- Els e-mails que entraran al sorteig seran aquells on totes les respostes siguin les correctes.
4.- L’admissió de correus es tancarà a les 21h del divendres 23 de març.
5.- El guanyador/a haurà de recollir personalment les entrades en el mateix moment del sorteig, en cas d’absència es repetirà el sorteig. Imprescindible presentar el document acreditatiu.
6.- L’organització es reserva el dret de resoldre de la manera que consideri més adient qualsevol circumstància no prevista a les bases.
7.- La participació en el concurs implica l’acceptació de les bases.

dimecres, 31 de gener de 2007

Leni Reifenstahl



Leni Reifenstahl neix a Berlín al 1902. Començà la seva carrera com a ballarina, fins que tingué una important lesió al genoll. Al 1924 coneix al director de cinema Dr. Arnold Fank, qui escriu per a ella la seva primera película, La muntanya Sagrada . Tot seguit fundà la seva productora, i al 1932 dirigeix el seu primer llargmetratge, La llum blava , que fou premiada a Venècia i la llençar a la fama internacional.
Aquell mateix any tingué un encontre que marcaria la resta de la seva vida. Adolf Hitler volia conèixer-la. Era un gran admirador dels seus films i estava impressionat per la valentia i la resistència que Leni patia diàriament a l’indústria cinematogràfica. Hitler l’adorava però ella s’adonava dels perills que li podia portar aquesta relació. No estava d’acord amb els seus ideals racistes.
La realitzadora alemanya fou criticada per mantenir un estret contacte amb Hitler i servir als propòsits propagandístics del règim nazi a canvi de disposar dels recursos necessaris per a realitzar els seus projectes artístics. Amb la pujada al poder del Tercer Reich, es veié obligada a acceptar la direcció de dos documentals sobre el congrés del partit, El triomf de la fe (1933) y El triomf de la voluntat (1936), aquest últim obtingué el Premi Nacional de Cinematografia, la medalla d’or a la Biennal de Venècia, i la medalla d’or a l’Exposició Universal de París al 1937. El triomf de la voluntat és un poema cinematogràfic que encara s’utilitza actualment cursos de direcció de cinema, com a exemple.
Considerada la renovadora del cinema documental, el seu treball destacava per la perfecció de la seva realització, la acurada composició de les imatges i les innovadores tècniques de muntatge.
Olimpia fou la seva següent pel·lícula. Un increïble documental sobre els Jocs Olímpics de Berlín del 1936.
En aquest film treballà amb 60 operaris i experimentà amb mètodes revolucionaris per a l’època. No només era una gran directora de cine, sinó que també fou una gran innovadora. Moltes de les tècniques de filmació i edició que s’utilitzen de manera habitual actualment, van ser inventades i posades a la pràctica durant la filmació d’aquest documental (per exemple es ficava en un clot per a filmar els atletes des de sota).
S’estrenà el 20 de abril del 1938, obtingué un nou Lleó d’Or i triomfà per tota Europa.
Als E.E.U.U. la pel·lícula era considerada una obra mestra però ningú s’atrevia a distribuir-la. A punt de començar el rodatge del seu següent film comença la II Guerra Mundial i es dirigeix a Polònia com a corresponsal. Les atrocitats que veu la van marcar per sempre i mai més dirigeix pel·lícules amb arguments bèl·lics.
A Espanya dirigeix un llargmetratge titulat Terra baixa que li porta més problemes, perquè contracta un grup de gitanos com a extres. Degut als constants bombardeigs sobre Berlín es trasllada a Kitzbühel (Àustria) on diposita tot el material de les seves pel·lícules.
Els americans la detenen tres vegades i aconsegueix escapar-ne en dues ocasions. Li confisquen les contes familiar i perd molt material fotogràfic de gran valor. Al desembre del 1948 té lloc el seu primer judici on surt favorable, un any més tard té un altre amb els mateixos resultats. Acaben calificant-la com a simpatitzant però no membre del partit nazi.
Als anys cinquanta intenta inútilment reconstruir la seva carrera cinematogràfica. Mai va poder treure’s la seva fama de nazi. Als seixanta coneix Àfrica. S’integra a una de les tribus, aprèn la seva llengua i ho comparteix tot. Es converteix en una excel·lent fotògrafa i torna triomfalment a l’escena pública. No obstant, segueix tenint detractors, fet que provoca que els seus llibres fotogràfics triguessin molt a ser publicats.
Al 1974 aprèn a bussejar i comença a realitzar fotografies dels fons marins de l’oceà Índic. Als 90 anys Leni Reifensthal seguia fent grans fotografies.
Les seves produccions van estar prohibides a Alemanya fins els noranta per exaltació de comportaments racistes i xenòfobs.
Mor a Baviera al 2003 per un càncer als 100 anys.

Clara Schumann


Clara Schumann fou la pianista més important del segle XIX, considerada pel públic europeu tant bona com Franz Liszt (1811-1886) o Sigismund Thalberg (1812-1871), dos dels grans pianistes d’aquella època. Clara Josephine Wieck va néixer a Leipzig, Alemanya, el 13 de setembre del 1819. Filla de Friedrich Wieck y Marianne Tromlitz. El seu pare era un reconegut mestre de piano i tenia un negoci de venda de partitures i pianos. La seva mare, filla i neta de família musical, era pianista i soprà.
El seu pare començà a ensenyar-li piano als cinc anys, i li planejà una vida de concertista, preocupant-se per donar-li una formació complerta amb els millors mestres disponibles: a més de piano, estudià cant, violí, instrumentació, contrapunt i composició.
El seu primer recital el feu als 11 anys i l’any següent començà una gira per París. Als 14 anys, Clara va començar a compondre: el Concert per a Piano en Do Menor, que l’estrenà als l6 amb la Leipzig Gewandhaus Orchestra, dirigida per Felix Mendelssohn. Al 1831 es publicà a Alemanya, per primera vegada, una obra de Clara "Cuatro poloneses per a piano". Al 1830, Robert Schumann coneix Clara, però no serà fins el setembre del 1840 que es casaran. Ja de molt jove, interpretava les obres de Robert, qui es va dedicar a escriure exclusivament per a piano obres plenes de significats extramusicals, on Clara apareix constantment.
Va escriure música per piano, cançons per veu i piano, música de cambra i obres orquestrals, però la seva producció com a compositora, no obstant el seu gran talent, és més aviat escassa, es poden destacar diverses raons que ho expliquen: la seva carrera de concertista, una vida personal i familiar dura, la seva dedicació al seu espòs, ... Les depressions de Robert, provocaren que Clara tingués que fer-se responsable de la família. Després de 14 anys de matrimoni, quan Clara tenia 35 anys, la salut de Robert Schumann empitjora i mora el 1856.
Un cop va enviduar, a més de donar concerts, es va dedicar a l’ensenyament a Francfort (de 1878 a 1892) i continuà amb la composició. La carrera de Clara segueix als més alts nivells professionals fins pocs anys abans de la seva mort. Fins el finals dels seu dies va comptar amb el recolzament i l’amistat de Johannes Brahms. Morí el 20 de maig de 1896.

Neus Català


L’única supervivent catalana
Nascuda fa 90 anys al Priorat, Neus Català va formar part de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i, en començar la Guerra Civil, va traslladar-se a Barcelona. L’any 1939 va creuar la frontera amb 180 nens refugiats d’una colònia infantil de Premià de Dalt que estaven sota la seva cura. A França, va col•laborar amb el seu marit en activitats de la Resistència. A casa seva es va centrar la recepció i transmissió de missatges, armes i documentació. Neus Català va fer d’enllaç fins a la seva detenció al 1943. Reclosa i maltractada a la presó de Limoges, l’any 1944 va ser deportada a Ravensbrück. Posteriorment, la van traslladar al camp de Flossenburg, on la van obligar a treballar a la indústria d’armament. En ser alliberada, va retornar a França, on continuaria la lluita clandestina contra el franquisme.

dimarts, 30 de gener de 2007

Isadora Duncan


Dora Angela Duncanon (San Francisco, 27 de maig de 1878 - Niça, 14 de setembre de 1927), més coneguda com Isadora Duncan, va ser una cèlebre ballarina nordamericana que va rebel·lar-se contra la dansa acadèmica, el ballet sobre les puntes i els pesants vestits de les ballarines del Segle XIX. Vestia només una toga que li permetia una major llibertat de moviments, i l'adaptació a la inspiració directa de la música.
Les seves danses lliures van ser interpretacions emotives, impressionistes, sobre música de diferents compositors, com ara
Chopin, Beethoven, Gluck, en les quals, el seu cos dolç i expressiu suplia la pobresa de mitjans tècnics.
La Duncan va ser una una
dilettante que va intentar crear la dansa del futur inspirant-se en la plasticitat de l'antic art grec i en la simplicitat de les danses primitives. El sorgiment de la seua figura sol identificar-se amb el moment de crisi passatgera que va patir la dansa entre les formes acadèmiques del Segle XIX i la llibertat del Segle XX. Tot i això, la seva figura es considera important, tant per l'interès que va saber suscitar entre el públic mundial que s'estava allunyant de la dansa, com pel fet que les seves idees van ser adoptades i elevades a un alt nivell professional pels vertaders creadors de la dansa moderna: els Ballets Russos.

Els seus passos amb els peus nus, van recordar que la dansa no pot fer-se completament sobre les puntes dels peus sense caure en una excessiva rigidesa, mentre que la seva sensibilitat musical va influir sobre els artistes que van crear els Ballets Russos: Sergei Diaghilev, Mikhail Fokin. Aquest la van veure ballar per primera vegada a Sant Petersburg l'any 1905, quan Duncan travessava un període de grans èxits internacionals. Va tornar a Rússia per a obrir una escola de dansa a Moscou, per invitació de Lenin. Aleshores va conèixer i es va casar amb Sergei Esenin, qui, tres anys més tard es va suïcidar.

Va patir nombroses tragèdies personals: l'esmentat suïcidi del seu espòs, després d'abandonar-la, la mort del seus dos fills, ofegats en l'interior d'un cotxe caigut al Sena, i finalment, també ella va morir d'una manera dramàtica, estrangulada per un vel que portava al coll i que es va enganxar en la roda del seu propi automòbil.
Des de l'any
1927 està enterrada al cementeri parisenc de Père Lachaise.

Emmeline Goulden Pankhurst


Emmeline Goulden Pankhurst (Manchester, 1858 - Londres, 1928) Sufragista britànica que va dirigir al seu país el moviment a favor del dret a vot de la dona. Va nèixer el 14 de juliol del 1858 a Manchester i va estudiar a l'Ecole Normale de París (1873-1877). Es va casar amb Richard Marsden Pankhurst, un advocat que defensava la igualtat de drets per a les dones. Fou una de les fundadores de la Lliga pel Sufragi Femení (WFL) creada al 1889, que cinc anys després aconseguiria que s'aprovés una llei que va permetre votar a les dones a les eleccions locals. Al 1903 va organitzar juntament amb les seves filles Christabel i Silvia, l'Unió Social i Política de Dones (WSPU) a Manchester, grup que va adquirir cert renom quan va traslladà la seva seu a Londres i va començar a organitzar reunions públiques i marxes de protesta enfront la Càmara dels Comuns. Les seves activitats van anar adquirint un to cada vegada més agresiu, pel que va ser arrestada i empressonada diverses vegades des del 1908 fins el 1913. Va realitzar diverses vagues de fam en senyal de protesta durant els períodes que va passar a la presó. Al 1914, als inicis de la I Guerra Mundial, animà a les sufragistes a que abandonessin la seva campanya i s'entreguessin al treball de guerra. Va morir a Londres el 14 de juny de 1928 , poques setmanes després que s'otorgués el dret al vot femení.

Nadia Comaneci


Nadia Comaneci (12 de novembre de 1961)és una ex-gimnasta romanesa, actualment amb nacionalitat nord-americana, guanyadora de 5 medalles olímpiques i la primera en assolir la puntuació perfecta, 10, en una competició olímpica. És considerada una de les més grans atletes del segle XX.

Nascuda a Onestu, el seu nom s'inspira en Nadezhda (esperança), heroïna d'una pel·lícula russa.Va començar a competir a nivell nacional l'any 1970 com membre de l'equip de la seva ciutat natal. Ràpidament va ser reclutada pels entrenadors de l'equip nacional de Romania. Als 13 anys Nadia Comaneci va tenir el seu primer èxit important; va guanyar tres medalles d'or i una de plata al campionat Europeu de Gimnàstica a Skien, Noruega. Un any després va aconseguir la primera posició a la classificació general individual de les competicions preolímpiques de Mont-real. Aquest mateix any, la Associated Press la va triar Atleta de l'Any. L'Any 1976 va ser l'any de Nadia. Va triomfar a Nova York, on, a més de fer-se amb la victòria a la Copa Amèrica, es va convertir en la primera dona que va realitzar el dificilíssim doble mortal d'esquena en la sortida del seu exercici d'asimètriques. Als 14 anys d'edat va ser l'estrella dels Josc Olímpics de Mont-real aconseguint la puntuació perfecta un 10. Nadia es va retirar de l'alta competició després de participar en els jocs Olímpics de Moscou de 1980.
Al novembre de 1989 va fugir a Estats Units. Al 1994 es va comprometre amb el gimnasta nord-americà Bart Conner i va regressar a Romania per primera vegada després de la seva fugida. Al desembre de 2003 va publicar el seu primer llibre, Cartes a una gimnasta jove.
Actualment continua vinculada amb el món de la gimnàstica mentre s'ocupa de diverses obres de caritat en tot el món. Nadia Comaneci és avui vicepreidenta del Consell de DIrecció d'Olimpíades Especials, Presidenta d'Honor de la Ferdació Romandes de GImnàstica, Presidenta Honorífica del Comitè Olímpic Romanès, Ambaixadora d'Esports de Romania, vicepresidenta del Consell de Direcció de l'Associació per la Distrofia Muscular i membre der la Fundació de la Internacional de Gimnàstica. Ha rebut dues vegades la condecoració de l'Ordre Olímpica de mans del Comitè Olímpic Internacional, i ha engegat a Bucarest una clínica per a ajudar als nens orfes.

dilluns, 29 de gener de 2007

Simone De Beauvior


Va néixer en una família burgesa, sent educada sota una forta moral cristiana, però en la seva joventut va decidir deslligar-se dels seus orígens. Al 1929, després de conèixer a Jean Paul Sartre en la Sorbona, on els dos estudiaven filosofia, es va unir estretament al filòsof i el seu cercle, creant entre ells una relació que els va permetre compatibilitzar la seva llibertat individual amb la seva vida en conjunt. Va ser professora de filosofia fins a 1943 en escoles de diferents llocs de França, com Rouen i Marsella, fins que l'ocupació alemanya de París, a causa de la Segona Guerra Mundial, la va allunyar de l'ensenyament. Durant aquest període va viure en la ciutat presa, formant part del moviment de la Resistència Francesa. En la seva primera novel·la, La convidada (1943), va explorar els dilemes existencialistes de la llibertat, l'acció i la responsabilitat individual, temes que aborda igualment en novel·les posteriors com La sang dels altres (1944) i Els mandarins (1954), novel·la per la qual va rebre el Premi Goncourt; la qual és considerada la més important de totes les seves obres. Les tesis existencialistes, segons les quals cadascun és responsable de si mateix, s'introduïxen també en una sèrie d'obres autobiogràfiques, quatre en total, entre les quals destaquen Memòries d'una jove de bona família (també coneguda com Memòries d'una jove formal) (1958) i Final de comptes (1972). Les seves obres oferixen una visió summament reveladora de la seva vida i el seu temps. Entre els seus assajos escrits cap destacar El segon sexe (1949), una profunda anàlisi sobre el paper de les dones en la societat; La vellesa (1970), sobre el procés d'envelliment on critica apassionadament l'actitud de la societat cap als ancians, i La cerimònia de l'adéu (1981), on evoca la figura del seu company de tants anys, Jean Paul Sartre.

dilluns, 22 de gener de 2007

Wangari Maathai


Wangari Muta Maathai (nascuda l'1 d'abril de 1940 a Nyieri, Kenya) és una activista política i ecologista kenyana. El 2004 va rebre el Premi Nobel de la Pau per "les seves contribucions al desenvolupament sostenible, a la democràcia i a la pau". És la primera dona africana que rep aquest guardó. La doctora Maathai és a més a més membre electa al parlament i ministra de Medi Ambient i Recursos Naturals dintre del govern presidit per Mwai Kibaki.. La 'dona negra i verda' ha merescut el reconeixement internacional per la seva lluita a favor de la democràcia, els drets humans i la protecció de la naturalesa. Wangari Maathai ens transmet un missatge la simplicitat del que augmenta la seva força: Qui destrueix la naturalesa arruïna el futur dels homes i, en conseqüència, genera conflictes, tensions i guerres. Ella ha convertit l'acte de plantar arbres en un símbol de pau.Kibaki

Indira Gandhi


Indira Gandhi (19 de novembre de 1917 - 31 d'octubre de 1984) va ser l'única filla de Jawaharlal Nehru, primer Primer ministre de l'Índia. Va prendre el cognom del seu home Feroze Gandhi, per la qual cosa, malgrat de vegades es pensi, no tenia relació familiar amb en Mohandas Mahatma Gandhi.
Va ser Primera Ministra de l'Índia des del 19 de gener de 1966 fins el 24 de març de 1977, i des del 14 de gener de 1980 fins al seu assassinat el 1984.
Estratega i pensadora política brillant, n'Indira Gandhi tenia un desig de poder personal fora del comú. Com a dona ocupant la posició mes alta del govern dins una societat molt patriarcal, s'hagués pogut esperar que Indira Gandhi fos una governant passiva però les seves accions no s'aturaren de demostrar el contrari.

Elisabeth Eidenbenz


El 26 de gener de 1939, Barcelona va caure en mans dels franquistes. La guerra estava perduda. Començava l’exili. Era la fugida d’un país sencer, més els milers de refugiats de tots el racons de l’Estat espanyol que s’havien refugiat a Catalunya al llarg de la guerra fugint de l’exèrcit franquista.
La immensa majoria d’exiliats van ser internats per l’Estat francès en els oficialment denominats “camps d’acolliment”, veritables camps de concentració sense cap condició sanitària vigilats per tropes senegaleses. El fred, la mala alimentació i la deixadesa dels oficials al càrrec van afegir a la pena de l’exili penalitats inhumanes.
Tot i així la vida continuava i nombroses dones ingressades al camp es van veure obligades a donar a llum en pèssimes condicions en unes cavallerisses de Perpinyà. La mortaldat en aquests casos era elevadíssima: si no moria el nadó, moria la mare i, si no, tots dos.
Davant aquesta situació, Elisabeth Eidenbenz, una jove mestra suïssa que havia seguit la guerra civil atenent els infants refugiats al bàndol republicà, va organitzar en una residència campestre abandonada de la vila rossellonesa d’Elna una maternitat on atendre les parteres
procedents dels camps i els seus fills.Si bé la major part dels 597 infants nascuts a la Maternitat Suïssa d’Elna eren fills de republicanes arribades a l’exili des de Catalunya, entre el 1939 i el 1944, hi van néixer també infants jueus i d’altres procedències.
La d’Elisabeth Eidenbenz i la Maternitat d’Elna és una història plena de vida i llum en un dels moments més negres de la humanitat.

dijous, 18 de gener de 2007

Frederica Montseny


La figura de Frederica Montseny travessa, a la vegada, la utopia i el possibilisme, i ho fa d'una manera inversemblant. Ella va demostrar que es podia ser àcrata, ministra i dona. I ho va demostrar enmig de la sang. El pas dels anys ha convertit la seva humanitat en boira. Sol passar amb els que són forts."
A Frederica Montseny, Barcelona encara no li ha fet l'homenatge que es mereix, a pesar que ha estat una de les dones més emblemàtiques del nostre segle XX i, a pesar que, fins al 1939, la major part de la seva vida la va desenvolupar a Barcelona. Va ser "La première femme ministre de l'Europe", com commemora l'Allée Frederica Montseny que Toulouse li va dedicar després de la seva mort, ocorreguda a França a principis del 1994. Barcelona només ha donat únicament el seu nom a uns jardins Frederica Montseny, al Guinardó.
La vida d'aquesta dona, a qui els més íntims deien La Leona, va entreteixir-se a l'entorn dels quatre pilars que no la van abandonar mai: la grandesa desmesurada de les seves accions en una Espanya on la lluita de classes es va viure a mort; el patiment dels moments difícils, sobretot arran d'un exili especialment traumàtic per a les dones; les contradiccions immenses que va saber assumir i que li van costar freqüentment la censura, fins i tot dels seus, i la defensa mítica i aferrissada d'una utopia llibertària en la qual sempre va creure.
Frederica és gran entre les més grans, per alguns dels seus biògrafs va ser la militant més impetuosa i exultant de la segona república espanyola. Les seves opcions polítiques, arriscades sempre, a la clandestinitat o al descobert, van portar-la a acceptar càrrecs de direcció, primer a la CNT, després a la FAI i en el govern republicà ja durant la guerra civil. A més de líder destacada va ser una escriptora molt prolífica en multitud de gèneres literaris. Articles, novel·les, tríptics, autobiografia i memòries.

Mafalda


Els Beatles haurien de ser els presidents del món. Almenys això és el que pensa Mafalda, la nena més precoç de l'Argentina. Només té sis anys, però viu excessivament preocupada pels problemes de la humanitat (escoltant la ràdio i mirant la televisió) i somia amb la pau mundial i la democràcia. És una petita heroïna que no vol fer-se càrrec d'un univers contaminat pels adults, d'un món ple de guerres, armes nuclears, injustícies i racisme.El dibuixant argentí Joaquín Salvador Lavado -Quino- va crear el personatge de Mafalda l'any 1963.

dimarts, 16 de gener de 2007

Teresa Pàmies

Teresa Pàmies i Bertran va néixer a la ciutat de Balaguer el 8 d’octubre de l’any 1919. Va fer, tan sols, els estudis primaris; és per tant, la seva formació bàsicament autodidàctica.
Va començar a militar al partit socialista als setze anys i als disset ja anys va parlar en un míting, a la monumental de Barcelona, en el qual també intervingueren el president Companys i Frederica Montseny. Es va convertir en un referent polític important a Catalunya.
L’any 47 va tornar a Europa, va estar a Praga durant dotze anys i era la redactora de les emissions en castellà i català de Ràdio Praga.
Es va casar amb el secretari general del PSUC Gregorio López Raimundo. D’aquest matrimoni en va sortir cinc fills, dels quals una nena va morir prematurament. Entre els altres fills trobem al també reconegut escriptor Sergi Pàmies.
El juliol de l’any 71 va sortir de l’exili i va tornar a Catalunya on inicia la seva carrera literària. A l’exili ja havia guanyat un premi de narrativa, el premi Lluís Companys.
Entre els llibres que ha escrit cal destacar els que tenen un significat polític com La filla del pres (1967), Testament a Praga (1971), Va ploure tot el dia (1974), Quan érem capitans (1974), Quan érem refugiats (1975), Dona de pres (1975) o Memòria dels morts (1981) finalista premi de novel.la Ramon Llull.
Ha escrit, també, una biografia en castellà de Dolores Ibárruri (1975), llibres que reflexen els seus viatges arreu de l’estat espanyol: Vacances aragoneses (1979), Matins d’Aran (1982), Busqueu-me a Granada (1984), novel·les: La primavera de l’àvia (1989), La filla del Gudari (1998), etc.
Ha realitzat nombroses traduccions i ha col.laborat en diverses publicacions periòdiques: Avui, El Temps, Serra d’Or. Actualment continua escrivint i col.laborant en diversos mitjans de comunicació.

dilluns, 15 de gener de 2007

Ana Maria Moix

Ana María Moix neix a Barcelona, al 1947, ciutat on viu i on va estudiar Filosofia i Lletres a la seva universitat.

Va formar part de l'antologia Nueve novísimos poetas españoles de Josep Maria Castellet. La seva obra poètica, publicada entre 1969 i 1972 (Baladas del Dulce Jim, Call me Stone i No time for flowers), està recollida en el volum titulat A imágen y semejanza (Ed. Lumen,1984).

La seva obra narrativa està formada per Juli a (novel·la, 1969, 1991), Ese chico pelirrojo a quien veo cada día (relats, 1972), Walter, ¿por qué te fuiste ?(novel·la, 1973 y 1992), Las virtudes peligrosas (novel·les, 1986 y 1998. Premi Ciutat de Barcelona 1986), Vals Negro (novel·la, 1994 y 1998. Premi Ciutat de Barcelona 1995)

Lou Andreas Salomé

Sant Petersburg 1861
Göttingen 1937
Escriptora, assagista i psicoanalista russo-alemana.

A 1880 començà a Zuric, una de les poques universitats que acceptaven dones, els seus estudis de religió, filosofia i història de l’art. Dos anys després coneix als filòsofos Paul Ree i Friedrich Nietsche amb els quals establí una relació intel·lectual.
Més tard conegué el poeta Rainer Maria Rilke amb qui tingué una relació afectiva fins a la mort d’ell.
A 1911 s’interessa al psicoanàlisi, una pràctica que va continuar tota la vida. Fou deixeble i col·lega de Sigmund Freud i l’única dona al Cicle Psicoanalític de Viena.
La seva àmplia obra científica i literària no va editar-se fins a la segona meitat del segle XX.
“...Una mujer que no sólo se adelantó a su época por el hecho de convivir con poetas i filósofos de renombreantes, durante y después de su matrimonio, sino que poseía un talento y una inteligencia excepcional que no quiso sacrificar amoldándolos a la vida encorsetada de la sociedad burguesa de su tiempo...”
Ana María Moix. Extraviadas ilustres
http://de.wikipedia.org/wiki/Lou_Andreas-Salome