Teresa Pàmies

Teresa Pàmies i Bertran va néixer a la ciutat de Balaguer el 8 d’octubre de l’any 1919. Va fer, tan sols, els estudis primaris; és per tant, la seva formació bàsicament autodidàctica.
Va començar a militar al partit socialista als setze anys i als disset ja anys va parlar en un míting, a la monumental de Barcelona, en el qual també intervingueren el president Companys i Frederica Montseny. Es va convertir en un referent polític important a Catalunya.
L’any 47 va tornar a Europa, va estar a Praga durant dotze anys i era la redactora de les emissions en castellà i català de Ràdio Praga.
Es va casar amb el secretari general del PSUC Gregorio López Raimundo. D’aquest matrimoni en va sortir cinc fills, dels quals una nena va morir prematurament. Entre els altres fills trobem al també reconegut escriptor Sergi Pàmies.
El juliol de l’any 71 va sortir de l’exili i va tornar a Catalunya on inicia la seva carrera literària. A l’exili ja havia guanyat un premi de narrativa, el premi Lluís Companys.
Entre els llibres que ha escrit cal destacar els que tenen un significat polític com La filla del pres (1967), Testament a Praga (1971), Va ploure tot el dia (1974), Quan érem capitans (1974), Quan érem refugiats (1975), Dona de pres (1975) o Memòria dels morts (1981) finalista premi de novel.la Ramon Llull.
Ha escrit, també, una biografia en castellà de Dolores Ibárruri (1975), llibres que reflexen els seus viatges arreu de l’estat espanyol: Vacances aragoneses (1979), Matins d’Aran (1982), Busqueu-me a Granada (1984), novel·les: La primavera de l’àvia (1989), La filla del Gudari (1998), etc.
Ha realitzat nombroses traduccions i ha col.laborat en diverses publicacions periòdiques: Avui, El Temps, Serra d’Or. Actualment continua escrivint i col.laborant en diversos mitjans de comunicació.